dimecres, 1 de febrer del 2006

A mi puerta no llamen

Comença la campanya de recollida de signatures contra l'Estatut de Catalunya, o contra els polítics catalans que l'han aprovat, diu Rajoy. O contra els propis catalans, com confonen algunes de les persones que han signat. L'esforç que Rajoy fa en públic per dir que no van contra els catalans ja fa temps que és inútil. La campanya ha generat suficients prejudicis cap a Catalunya i això quan es tria el camí de la crispació ja se sap que passarà.

La campanya ofereix la possibilitat de signar via web, cosa tan fiable que fins i tot jo mateix puc sortir adherit a aquesta sense el meu consentiment. Però, també es podrà signar en persona. Qui sap, potser a la plaça major de les nostres localitats tindrem l'oportunitat de comentar la jugada amb Rajoy, quan vingui a demanar als catalans donar suport a la campanya. O potser vindran casa per casa a demanar el nostre suport. Perquè vindran també a Catalunya, no? I si vénen a Catalunya els acompanyaran els militants del PP locals, que segur que estan completament d'acord amb l'esperit de les reivindicacions populars. Encara que, saben, que potser es podrien estalviar el viatge. Crec que els catalans ja fa massa temps que patim la crispació i l'odi generat contra nosaltres per aquells que ens volen utilitzar políticament. Així que, si pensen anar casa per casa, per la meva no cal que passin, no m'interessa la seva propaganda. Els ho dic en castellà, perquè ho entenguin: a mi puerta no llamen, no interesa su publicidad.