Fa un parell d'anys que tinc un parent a Jesús, després d'un infart cerebral. Els inicis van ser difícils, amb poques esperances de sortir-se'n però, amb un desenllaç que es pot considerar satisfactori donada la gravetat. Això no treu que des d'aleshores hagi esdevingut totalment dependent i que haguem vist un deteriorament progressiu del seu estat de salut. L'esperança mai no es perd però, i a més, serveix per apropar-te més a les persones que estimes.
Avui m'he trobat una persona -no som família- que és un exemple en majúscules de conservar l'esperança. Després de patir del cor, de tenir la parella amb el mal lleig que diuen, me l'acabo de trobar pel carrer, caminant amb energia, i m'ha explicat amb el somriure als llavis que li han tret un tumor dolent també. M'he quedat de pedra, a la vegada que admirat per l'actitud davant de l'acumulació de situacions adverses a la vida. Des d'aquí li envio una abraçada com reconeixement d'aquesta forma de prendre's les coses.
És possible, penso, que la religió sigui un dels factors per enfrontar aquestes penes que ens porta la vida. Com alternativa, una bona teràpia psicològica segurament pot ajudar en casos com aquests. Però, no deixo de pensar que és impressionant veure una persona amb tanta energia amb tot allò que ha passat, que passa i que passarà.
La pregunta del títol me l'he fet just després d'acomiadar-me d'aquesta persona de la qual us parlo. Per què ens fem grans? Per què hem de ser conscients de tantes penes que es passen a la vida? Amb l'alegria que vivíem de menuts?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada