He llegit opinions que diuen que amb l'Estatut estan formant-se els pactes naturals entre partits, a diferència dels pactes anti-natura existents. Així, el PSC-PSOE s'acosta al PP, i ERC s'acosta a CiU. És clar, això es diu amb l'oblit de dues legislatures de pacte de CiU i PP. És clar, aleshores devia ser natural això. El fet és que sembla que en alguns aspectes de l'Estatut les posicions d'ERC i de CiU s'acosten més que d'ERC amb el PSC. I jo em pregunto si això havia de conèixer-se ara, o s'havia pogut posar damunt de la taula al principi de les negociacions.
Al principi de la legislatura, les declaracions dels socialistes causaven sorpresa per la decisió d'anar cap a un Estatut molt i molt ambiciós, de màxims. Amb el pas dels mesos i de les declaracions intrusives dels ministres del govern espanyol, sembla que aquesta ambició ha baixat i que les coses ara s'enfoquen d'una altra manera. Almenys aquesta és la impressió que tinc, vista l'evolució dels fets. Mentrestant, CiU assumeix el seu paper d'imprescindible per aprovar el text, cosa que es nota amb un cert toc de xuleria en les declaracions, i ERC, a més d'acostar-se als anteriors, posa damunt de la taula la negociació dels pressupostos de l'Estat, condicionant-los a l'evolució de l'Estatut. Bé, això segons qui parli, si Joan Tardà o Josep-Lluís Carod-Rovira. Sigui com sigui, el xantatge polític no hauria de ser una eina de negociació, i sembla que torna a ser-ho. Sembla que en política tot s'hi val.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada