70 anys del final de la Guerra Civil

Avui fa 70 anys del comunicat del final de la Guerra Civil Espanyola, la tragèdia que encara avui dia és motiu d'enfrontament entre partits, l'inici d'una llarga dictadura partidària de Hitler, recolzadora al mateix durant la II Guerra Mundial, i que va dedicar-se a eliminar els desafectes amb el règim, socialment o física.

No és un dia per celebrar sinó per recordar. I com es dediquen a repetir els mitjans, acompanyo el text amb el comunicat del final de la Guerra emès pels vencedors des del seu comandament a Burgos.

+ GNU FDL

Comparant Franco amb Companys

El portaveu del PP a l'Ajuntament de Tortosa comparava Franco amb Companys per argumentar sobre la seva postura al ple del consistori sobre la retirada o no del monument de la Batalla de l'Ebre. Associar els fets d'Octubre del 1934 a l'inici de la Guerra Civil és un tema que hauria de quedar per als historiadors -els de veritat, no els que només escriuen si és a favor d'uns o contra els altres-. Malauradament alguns mitjans i alguns personatges, per rebutjar que es vulgui recuperar la memòria històrica dels perseguits pel franquisme, acudeixen al 1934 per situar l'inici de la Guerra. Segurament no han volgut tirar enrere per veure quina era la situació política i social durant els anteriors anys -fins el 1931 i abans-. Potser se'ls desmuntaria l'argumentari.

Sigui com sigui, el portaveu del PP de Tortosa pensa que una declaració unilateral d'un estat català per part del president Companys -que es pot declarar un acte de rebel·lia contra la legalitat vigent però, no un acte violent-, és equiparable a l'aixecament armat dels militars que va acabar en una Guerra Civil i una posterior dictadura repressora, anihiladora de qui pensava diferent, de qui era delatat. Li diria al senyor Faura que no li hauria d'estranyar, aleshores, que hi hagi qui associa el PP amb el franquisme.

Il·lustra aquesta entrada una imatge de l'església d'Alcanyís, amb l'homenatge als caiguts franquistes, tònica durant la dictadura, la de la pau entre els espanyols, la de la concòrdia, la catòlica. M'avergonyeix com catòlic que s'hagi utilitzat la religió per exercir un poder il·legítim i repressor durant tants anys, i que la jerarquia catòlica espanyola encara no hagi reconegut la seva connivència amb el règim. Tots aquells que acusen les esquerres d'haver provocat la Guerra Civil que analitzin què va passar durant els quasi 40 anys següents. No eren les esquerres les que depuraven, perseguien i mataven de forma oficial i organitzada.

La retirada del monument

Al Facebook hi ha un grup per sumar-se a la petició de retirada del monument de la Batalla de l'Ebre que hi ha enmig del riu a Tortosa. M'hi vaig adherir fa uns dies. Ara bé, en aquest grup potser s'apleguen diferents punts de vista. Jo, per exemple, realment no advoco per la retirada del monument. Vull dir que no és una cosa tant i tant important, penso, que retirin aquest monument d'enmig del riu. Però, sí que penso que si s'ha de treure que es canviï per una passarel·la de vianants i no per un monument alternatiu, un monument per la Pau. Ja ho vaig comentar fa poc al bloc.

Rouco i l'oblit

Ahir em sorprengué relativament llegir que el president de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE), el cardenal Rouco, demanés que s'oblidessin els crims del franquisme i s'evitessin les confrontacions. Penso que els crims del franquisme no són els mateixos que els crims de la Guerra Civil. Podríem dir que durant la República es van cometre crims, tot i que el clima de pistolerisme, segons els historiadors, era generalitzat, en dretes, esquerres i anarquistes. En canvi, un govern sorgit d'un cop d'Estat i d'una posterior guerra, durant quasi 40 anys perseguint persones pel seu pensament polític, alguns cops persones falsament delatades per altres, etc., amb la connivència de l'Església, ha de ser jutjat, fins on sigui raonable fer-ho, i les víctimes han de ser tractades com a mínim igual que el franquisme va tractar les víctimes del seu bàndol, amb respecte i conservant la seva memòria.

No poden quedar impunes les barbaritats comeses, malgrat que el cardenal Rouco vulgui que així sigui. I, com avui recordava el Jordi Basté, mentres la COPE mantingui la línia crispadora que té des de fa anys, no crec que la CEE tingui moralment el dret de donar lliçons sobre com evitar controntacions.

25 de juliol de 1938, comença la Batalla de l'Ebre

El dia 25 de juliol de 1938 les tropes republicanes creuaven l'Ebre i començava una batalla que acabaria amb els millors efectiu de l'exèrcit de la República, la batalla dels cent dies -155 en realitat-, com titula el llibre de Miguel Alonso Baquer, la Batalla de l'Ebre. Seria la batalla decisiva per sentenciar el resultat final de la Guerra Civil i deixaria una petjada importantíssima en la memòria col·lectiva de les Terres de l'Ebre, sobretot a la Terra Alta i Ribera d'Ebre.

Aprofito la data per parlar de mon iaio, José Idiarte Estorach, conegut a Amposta com Pepe de Llaó. Mon iaio era una persona molt religiosa, sempre he sentit que la família tenia ascendents carlistes, i la Guerra Civil el va posar en el punt de mira [dels anarquistes], fins el punt que va haver-se d'amagar ell i son pare perquè no els matessin. Des de la llunyania històrica puc pensar que estar al costat franquista no era la millor opció però, en la seva situació era comprensible estar-hi, obeint a criteris religiosos. Un cop acabada la guerra va decidir oblidar les enemistats de la guerra i, com militant falangista i regidor de l'Ajuntament, el qual va arribar a precedir durant uns mesos, va signar papers perquè exiliats republicans poguessin tornar a casa. La imatge adjunta és un salconduit del 16 de maig de 1938 a nom de mon iaio, per moure's per la zona d'Amposta i rodalies per pertànyer als serveis de policia i de vigilància. El salconduit escrit a màquina al revers d'un full timbrat amb l'escut de l'Ajuntament d'Amposta -en català-. Del mateix any i dates properes podeu veure també el nomenament com regidor de l'Ajuntament provisional (franquista) el 20 d'abril de 1938, i la credencial com conseller auxiliar d'agricultura del mateix Ajuntament, expedida el 7 de maig de 1938.

A continuació teniu uns quants llibres sobre la Batalla de l'Ebre que he llegit:

• Martínez Reverte, Jorge. La batalla del Ebro. Ed. Crítica. Madrid, 2003. ISBN 13: 9788484324690. ISBN 10:  8484324699.
• Castell, Edmon. La batalla de l'Ebre. Història, paisatge, patrimoni. Ed. Pòrtic. Barcelona, 1999. ISBN 13: 9788473065740. ISBN 10: 8473065743.
• Alonso Baquer, Miguel. El Ebro. La batalla decisiva de los cien días. Ed. La Esfera de los libros. Madrid, 2004. ISBN 13: 9788497341349. ISBN 10: 8497341341.
• Torres, Estanislau. La batalla de l'Ebre i La caiguda de Barcelona. Ed. Pagès Editors. Lleida, 1999. ISBN 13: 9788479355463. ISBN 10: 8479355468.
  

Aquesta és la meva aportació per commemorar els 70 anys d'un dels episodis més negres de la nostra història, precedent d'una llarga dictadura, repressora i exterminadora, amb la benedicció de la cúpula eclesial.

El Archivo Rojo

El Ministeri de Cultura ha creat un lloc web destinat a oferir un arxiu fotogràfic sobre la Guerra Civil, el qual va ser recollit per la Junta de Defensa de Madrid amb finalitats de propaganda "per denunciar els desastres de la Guerra Civil". La consulta de l'arxiu actualment no funciona correctament. Actualment només es veuen correctament les miniatures a través de les opcions Catálogo y Buscar por Categorías. Per exemple, si feu clic sobre aquesta segona opció, feu clic després sobre Escenas de guerra (AR), i després clic sobre Cómo luchan en los frentes. apareix un formulari de cerca. Si feu blic sobre el botó Buscar, us apareixerà una llista de resultats amb miniatures de les imatges disponibles. Malauradament totes les miniatures estan mal enllaçades i no mostren la imatge corresponent en gran.

Coses d'avui

El Gran Wyoming avui feia referència a l'argument per part de Mayor Oreja pel qual relaciona una potencial victòria del PSOE a les properes eleccions generals amb ETA. És fastigós com ha actuat el PP durant tota la legislatura. A més, es comporten de forma cínica, com si no haguessin estat ells els grans atiadors del foc a la política espanyola.

El portaveu de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE), Juan Antonio Martínez Camino, qui de vegades penso que és la mà dreta de Rouco Varela, figura que em representa l'Esglés tancada, descaradament de dretes i de l'Espanya única, ha desmentit que el president de la CEE hagués demanat perdó per la postura de l'Església durant la Guerra Civil. Ja era estrany que les coses quedessin amb una minsa petició de perdó sense que els que semblen el poder a l'ombra de la CEE diguessin la seva. Sembla mentida que l'Esglés no demani perdó, ja no per la Guerra Civil sinó per haver estat còmplice de la dictadura, d'haver participat de la revenja contra els vençuts, d'haver consentit la persecució de capellans que no combregaven amb el règim,... Justament avui TV3 ha parlat d'una església que es fa a València, en unes antigues naus de la Cross, de titularitat pública, i protegides, consagrada als màrtirs de la Guerra Civil en mans del costat republicà.

Foment admet que l'AVE arribarà a Perpinyà el 2010, no el 2009, cosa que pot fer que es pagui una quantitat considerable com compensació pel retard. Avui la ministra ha estat a l'acte de finalització del túnel del Pertús, el qual unirà Catalunya amb la Catalunya Nord.

No se'n parla gaire però, el PSC a Barcelona s'entesta a fer una muntanya russa al Tibidabo. Es veu que no n'hi ha prou amb el parc d'atraccions de la mida que és, sinó que cal continuar esgarrapant espai a la muntanya. No sé si és que pretenen fer la competència a Port Aventura però, és lògic que es quedin sols i que ni els companys de govern hi donin suport.

El secretari d'estat de Telecomunicacions va desqualificar la comisaria europea de Competència per haver dit que l'ADSL a Espanya és més cara que a la resta d'Europa de mitjana, per indocumentada, per desconèixer els preus espanyols. Segurament molts de nosaltres podríem explicar-li al secretri d'estat que sí, que el preu de l'ADSL a Espanya és un escàndol, que quan mirem els preus als països europeus al·lucinem. Avui dia continuem pagant, si fa no fa, el mateix que fa 5 anys per l'ADSL. Augmenta una mica l'ample de banda i els preus es mantenen. Això, a més, tenint en compte que si no tens una connexió que te n'allibera, has de pagar la quota telefònica bimensual. Ha estat bona la reacció des d'Europa, indicant que les dades utilitzades en l'estudi sobre els preus, són dades proporcionades per Telefónica i avalades per la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions (CMT).

Les beatificacions

Primer que res, no tinc res contra les beatificacions de màrtirs, de persones perseguides per la seva fe cristiana. És més, com cristià i com persona crec que són exemples de coherència amb la fe, i exemples d'on no s'ha d'arribar per defensar les idees -ho dic pels seus assassins-. Ahir la televisió -i avui la premsa escrita- informava sobre el multitudinari acte debeatificació, la més gran de la història. En aquesta informació es podien veure persones que assistien allí per motius religiosos, ja fossin familiars o no de les persones assassinades als anys de la Guerra Civil però, també hi havia nostàlgics del franquisme, alguns dels quals no tenien prou edat per fer-se la idea de què va suposar la Guerra Civil i la dictadura. Un home ahir va sortir als informatius afirmant que els franquistes eren els bons i mantenia en la seva ment la idea de la "cruzada". En fotografies d'avui es poden veure joves fent la salutació romana, amb banderes franquistes, a la plaça de Sant Pere del Vaticà.

Malauradament hi ha qui, per la seva condició de ser de dretes i molt de missa, no volen reflexionar sobre què va passar després d'acabada la guerra. La reflexió que es demana als ja castigats vençuts de la Guerra Civil, no se l'apliquen els vencedors, els que van donar suport a la persecució dels republicans o a la delació de veïns per tal de beneficiar-se de la seva desaparició per una suposada militància republicana. D'històries sobre les atrocitats de republicans i revoltats n'hi ha a tot arreu. Per desgràcia encara avui la democràcia espanyola ha de veure com els que van estar aprofitant el seu poder per eixafar els vençuts durant 40 anys, posen el crit al cel quan els altres reclamen dignitat i justícia.

I això no és de cristians, germans.

Le Monde sobre la beatificació

El diari Le Monde publica avui dimecres un article de Henri Tincq sobre la beatificació, el proper 28 d'octubre, de 498 morts durant la Guerra Civil Espanyola a mans de persones del costat republicà, per motius de religió. L'autor qüestiona aquesta beatificació massiva pel risc de recuperar els dimonis de la Guerra Civil, a la vegada que ho veu com una provocació després d'una legislatura en què la Conferència Episcopal espanyola ha qüestionat molt les lleis aprovades a Espanya, com la dels matrimonis entre persones del mateix sexe o la llei de la memòria històrica. [Via Menéame]

Ja fa temps que no entenc quin és el paper de la Conferència Episcopal Espanyola. Realment la jerarquia eclesiàstica d'Espanya és coherent mantenint personatges com Jiménez Losantos a la COPE? O afirmant que restituir la memòria i la dignitat dels morts a mans dels guanyadors de la Guerra Civil -entre els quals hi havia cristians també- és recuperar els odis del passat? No nego que les persones que es vagin a beatificar no ho hagin de ser. Parlo del fet que la cúpula eclesial es queixa per una banda de la llei de la Memòria Històrica i de sobte ens trobem amb una espècie de recuperació de la memòria, parcial, que, com a mínim, es vesteix de la mateixa parcialitat que denuncien que te la llei.

La memòria històrica i l'arquebisbe Barcelona

L'arquebisbe de Barcelona, nou cardenal, Lluís Martínez Sistach manifestava ahir que la llei de la memòria històrica arriba massa aviat, perquè es tracta d'una llei que afecta a la història recent d'un important conflicte dins d'Espanya. No veig jo el cardenal com una persona tan tancada com els seus col·legues de la Conferència Episcopal, de la dreta espanyola o de mitjans com la COPE. Però, crec que s'equivoca. Si bé és cert que el conflicte de la Guerra Civil i el franquisme són recents, és just que un país democràtic restitueixi l'honor a les persones mortes injustament, no només durant la guerra, sinó després d'aquesta.

Crec que els quasi quaranta anys de franquisme no es poden equiparar al succeït durant la guerra. Repressió, depuració, tortura i assassinat, dirigits per un govern guanyador de la guerra iniciada pel seu aixecament armat, no poden amagar-se. I millor restituir la memòria ara que encara hi ha qui ho recorda. No pot ser que després de 32 anys de mort Franco encara hagin de callar els perdedors de la guerra civil, sense que puguin ni tan sols enterrar els seus morts, cosa que humanament no s'hauria ni de discutir.

Penso que, vistes les reaccions, si algú remou el passat quan es parla de memòria històrica, són aquelles persones que recuperen les crides contra els rojos, que recuperen les històries sobre allò que feien els republicans, i que no accepten que el franquisme va superar amb escreix totes les malifetes que s'associen als que estaven al costat del govern legítim l'any 36.

Aznar no va parlar de Guerra Civil?

Avui José María Aznar s'ha queixat amb una carta al director d'El País que s'informés dient que havia acusat Rodríguez Zapatero de tornar Espanya a la Guerra Civil. El País publica una notícia on recorda què va dir Aznar. Evidentment Aznar no va dir Guerra Civil amb paraules però, es va referir a fa 70 anys, quan Espanya estava dividida en dues parts, una contra l'altra. Què és això, Guerra Civil o no? Assumeix l'ex-president del govern que la gent a Espanya és ignorant?

Memòria històrica

Per segon cop aquesta setmana els socialistes ens han donat una notícia bona però, no tan bona com seria desitjable. La llei de la Memòria històrica tira endavant. Però, els socialistes es frenen. Igual que qui s'oposa a fer justícia amb el passat parlen de dos bàndols a la Guerra civil, com si aquella no hagués estat fruit d'un aixecament militar. No es revisaran per llei els judicis sumaríssims, malgrat que pertanyien a un sistema creat per un règim il·legítim. I tampoc sembla que acabi quedant clar que, si bé va haver una Guerra civil, amb atrocitats en ambdues bandes, després va ser continuada amb una dictadura, de la qual cal denunciar tots i cadascun dels atemptats contra la llibertat de pensament i la dignitat i vida humana. I això ja no fou qüestió de dos bàndols, sinó d'un, el qual a més presumia de ser eixafador de comunistes i reserva espiritual d'Europa. Com sempre, un pas endavant però, massa curt per fer-lo qui el fa.

Justifica el cop d'estat de Pinochet

Com es pot llegir a El Plural, Alberto Recarte creu que el cop d'estat de Pinochet era necessari per evitar un hipotètic genocidi que el govern de Salvador Allende hauria dut a terme, com diu que va fer el govern d'Azaña. Entre aquest, Jiménez Losantos, César Vidal i Pío Moa, tenim una colla de personatges que argumenten amb facilitat i sense vergonya sobre coses que no han passat. Justificar un cop d'estat és greu. Justificar-lo amb una hipòtesi d'allò que hauria pogut passar no alleuja la gravetat. Dir que allò que hauria pogut passar és allò que va passar a Espanya quan governava Manuel Azaña, a banda de ser de dubtosa certesa, ve a ser de passada una justificació del cop militar i de la posterior dictadura franquista.