diumenge, 22 abril de 2012

Concert a Reus #música #LaLiraAmpostina


Camí de Reus. Avui tenim concert. Juga el Barça contra el Madrid. L'autocar va pendent de la prèvia del partit. La realitat del país és la que és però, el futbol és anestesiant. Mentre es jugui el partit però, nosaltres estarem tocant. Em pregunto ara, abans de començar, quanta gent serem a dalt i a baix de l'escenari. Per sort o per desgràcia si hi ha una cosa que pot paralitzar el país i que passa per sobre de moltes coses, és un Barça-Madrid. No pateixo pas per perdre'm el partit. De fet, avui a més es retransmet per televisió de pagament i ni pensava veure'l. Prefereixo fer el concert. Altres no, qüestió de prioritat. Sí que em sap greu d'alguna manera, i és un dels sacrificis de ser músic, encara que sigui no professional, no poder gaudir de la tarda de dissabte amb la família. La família, la primera que se sacrifica pel músic.


Post-concert. Entrepà i tornada cap a casa. Content pel concert. Sempre es pot millorar però, crec que ha sortit prou bé. El teatre amb la platea mig plena. S'ha notat el futbol però, sent optimista, hi havia prou públic. Un teatre, ja que en parlo, molt renovat de quan era menut. Recordo haver vingut uns quants anys. S'hi celebrava un concurs de clarinet al qual la gent de l'Ebre acudia, mon germà entre ells. Aleshores l'entrada al teatre era per la façana que dóna a l'església. Ara és a l'altra banda, a la plaça del Teatre. El local aleshores es veia vellet. Ara és un local que fa patxoca. Ha plogut des d'aleshores. Per cert, ha plogut avui també.

Ah, el Barça ha perdut. El país demà no es despertarà eufòric. Tornada a tocar de peus a terra.

A la tornada, a l'autocar ambient tranquil. És de nit i la gent, majoria adults, no està gaire festera. Potser també pel resultat del partit, no ens enganyem. I ara que parlo dels viatges, d'adult el viatge amb autocar amb la banda no acostuma a ser com de menut. Recordo els primers viatges, l'emoció de pujar a l'autocar i cercar els seients del darrere amb els companys més joves. Recordo com, sobretot d'anada, esperava que algú agafés el micro -o sense micro- i cantés aquelles cançons que havies de repetir alguna estrofa. Era divertit. De fet, recordo també que quan se sortia a tocar i dinàvem o sopàvem fora, també algun dia havíem cantat a taula. Octavi ens va obsequiar un cop, crec que a Móra d'Ebre, amb una cançó, la del “ciclista de pega” al final del dinar o del sopar. A mi, un crio de 10 o 12 anys, això em va impressionar, que el mateix director s'animés a cantar! Potser per això encara ho recordo.


Creative Commons License + GNU FDL