dilluns, 31 de desembre de 2012

Homenatge a Pepita Giné #LaLiraAmpostina

Recordo un dia, quan havien de començar les classes del nou curs a La Lira, que vaig anar amb ma mare a La Lira. Aquell dia Octavi li va dir a ma mare que tindríem una nova mestra de música i que segur que li agradaria. Pepita Giné. Ma mare la coneixia de tota la vida i, i tant que li agradava la notícia. Recordo també quan vaig veure per primer cop Pepita arribat a la Lira, la Lira antiga, no a l'actual escola. Recordo la seva cara amb el somriure amb el qual sempre l'hem conegut, el somriure que acompanyava les classes.


Un dia, per Santa Cecília jo encara no tocava a la banda -per tant, havia de tenir menys de 10 anys-, estàvem fora al carrer i va venir Pepita a buscar-me, em va dur davant del seu pare i li va dir que era el seu millor alumne. Quina vergonya i quin orgull. Jo no acabava d'entendre que m'hagués presentat el seu pare. Amb els anys t'adones que per a ella allò era quelcom més que la seva feina, era la seva vida, i com tal, la compartia amb la família.


Les classes de solfeig, tots a les cadires esperant el torn i escoltant com cantaven els altres. Si un ho feia millor o pitjor no era problema. Pepita sempre tenia el seu somriure i amb paciència ajudava a tirar endavant. Les classes de solfeig eren com una cursa, a veure qui treia millor nota, a veure qui s'equivocava menys. En conjunt, escoltant qui anava davant, esdevenia una reunió familiar, una barreja de joc i de classe. Ah, i després a comparar notes, a veure qui ho havia fet millor!

Les classes de teoria, divertides, amb temps per a treballar i per a conversar amb Pepita de qualsevol cosa. Aquestes coses, sobretot quan ets menut, s'agraeixen. Per molt pesades que fossin les coses apreníem amb facilitat. Recordo quan va tocar parlar dels modes grecs, o quan ens vam aprendre els instruments de la cobla. El Zamacóis no era avorrit si te l'explicava Pepita.

Però, Pepita no només ens donava classe de solfeig i teoria. També ens acompanyava al piano per preparar els exàmens d'instrument. Una de les coses que més recordo eren les tardes de cap de setmana a la caseta de la seva muntanya, o garriga, com diem a Amposta, assajant amb el piano les obres que teníem per als exàmens de clarinet. Un dia assajàvem la Fantasia per a clarinet i piano de Shumann, i Pepita ens demanava que penséssim que aquella obra Shumann la va composar per expressar l'amor per la seva dona. Amb la passió que se li veia a la cara era impossible no intentar donar-li el sentit que ens demanava.

Amb Pepita vam poder cantar el recuperat himne "Oh! Amposta", o preparar un magnífic concert de Nadal, del qual recordo sobretot quan vam cantar "El rabadà", amb Porres fent de rabadà i cridant "vull esmorzar!".

Dissabte 29 de desembre hem homenatjat Pepita Giné a La Lira després que s'hagi jubilat. La Lira, en un gest que l'honora, li ha fet un merescut homenatge, li ha donat el seu nom a l'aula de llenguatge musical i se l'ha nomenat professora emèrita. Un homenatge a 50 anys de servei a la Lira i a Amposta.

Amb aquestes línies he volgut expressar, de forma potser desordenada, el meu agraïment a Pepita, igual que l'he d'expressar per altres persones que m'han ajudat a aprendre la música que sé. Octavi Ruiz, Carme Panyella i Juli Panyella han estat, amb Pepita, les persones que m'han fet músic. Moltes gràcies.

Creative Commons License + GNU FDL

1 comentari:

i ha dit...

Em vull apuntar a aquests comentaris a Pepita Giné. Persona amable, gentil i amb una ànima gran, molt gran. La Lira ha tingut la gran sort en tindre-la a ella impartint classes.
La Lira te el caliu de la música.
Una abraçada Pepita!