dijous, 31 març de 2005

Adopció i reaccions

Finalment hem arribat on havíem d'arribar. Les parelles homosexuals podran adoptar fills gràcies a la modificació del codi de família. Avui dia ningú no es planteja prohibir el divorci malgrat el trauma que suposa per a molts fills. No només el fet de divorciar-se, sinó que la lluïta per la custòdia, els problemes econòmics, els odis entre pare i mare, etc., són situacions molt més traumàtiques per a un fill que no pas dir que té dos pares o dues mares. Els drets dels fills s'han de prioritzar però, quins són aquests drets que suposadament topen amb l'adopció per parelles homosexuals? Suposo que els homosexuals que militen als partits que s'oposen a l'adopció en aquests casos se sentiran discriminats, en una societat on se suposa que tots som iguals, on no es discrimina ningú però, que en el cas de la sexualitat encara hi ha distincions, malgrat que l'heterosexualitat no és garantia per a l'educació del fill.

dimecres, 30 març de 2005

La República i Pío Moa

M'estic llegint un llibre de Carlos Blanco Escolà. S'anomena "Falacias de la Guerra Civil. Un homenaje a la causa republicana". És un de tants llibres que intenta donar un punt de vista diferent al dels vencedors de la guerra civil. Una de les pretensions és la de fer veure com l'alçament militar no va tenir el recolzament popular sinó que fou un alçament de privilegiats que volien recuperar el seu estatus.

Casualment avui apareix a Libertad Digital un article de Pío Moa, ex-comunista, ex-membre dels GRAPO i, reescriptor de la història, igual que fa el seu amic i company de mitjà, el predicador Jiménez Losantos. L'article en qüestió iguala la situació actual a Espanya amb la de la República. En un aspecte dolent, nefast, és clar. Perquè per a aquest individu la II República va ser nefasta i els seus polítics -republicans- els originadors de la Guerra Civil. És clar, de Gil Robles, de Primo de Rivera, de Franco, de Juan March i d'altres no hi ha altres històries que la d'herois, d'homes de bé, mai de feixistes, de dictadors, d'especuladors, etc. Titllen Azaña de poc demòcrata, qui sap si de mal polític, quan del que se l'hauria d'acusar és d'ingenu i de tenir idealitzada la tasca de governant. Però, deixem-los. Pío Moa té uns quants llibres en què gira la truita i acusa els socialistes i ERC d'haver iniciat de la Guerra Civil. És un visionari i deu tenir a les mans informació privilegiada. Ja en sap, prefereix predicar de la part dels vencedors. Potser es pensa que és Orwell i que pot criticar el comunisme com ell, passant per una persona digna de llegir.

Enllaç: Pío Moa - Esto ya es una república - Ideas

dilluns, 28 març de 2005

Lo que un mitjà ha d'evitar

La setmana passada es publicava a La Veu de l'Ebre una foto sobre la casa que suposadament té el tinent d'alcalde d'Amposta, Manel Ferré, construïda com magatzem agrícola i utilitzada com vivenda. Es mostrava una foto d'una casa que no es corresponia de cap manera amb la casa de la qual es tractava realment. A l'Ebredigital s'ha fet la correcció de l'error, mostrant la foto de la casa correcta. A l'espera que això es reproduexi en l'edició de paper del mitjà, aquest és un fet que hauria d'evitar-se. Les notícies com aquestes, que constitueixen en sí una denúncia d'uns fets d'una legalitat o ètica discutible, cal que siguin contrastades o, al contrari, acaben per treure credibilitat al mitjà.
Notícia relacionada: ebredigital.com - El PSC denuncia el govern de CiU per "manca d'ètica urbanística general"

Aplicant la llei de partits

El PSOE i el PP en algunes coses no es distingeixen gaire. La llei de partits, per la qual s'il·legalitzà un partit per les activitats dels seus membres -alguns d'ells, millor dit-, n'és un exemple. És clar que les persones han de defensar les idees per la via democràtica, per la via de la pau. Però, il·legalitzar partits i no actuar judicialment contra els seus membres, quan se'ls està acusant de ser el braç polític d'un grup terrorista, és una incoherència. Així, com que novament s'aplica aquesta llei, per posar fre a la candidatura d'Auzkera Guztiak al País Basc, no entenc que novament es busqui només posar el fre i no condemnar qui hi hagi darrera pel delicte que cometen estant relacionats amb ETA.

Penso que eliminar del mapa polític una candidatura com aquesta no soluciona res i que deixa fora de la via democràtica una part del País Basc. I penso que demanar una condemna de la violència per perdonar Batasuna, com va dir el president espanyol la setmana passada, hauria de fer reflexionar sobre les condemnes a guerres com la de l'Iraq, les quals han anat precedides de condemnes enèrgiques contra els tirans i contra el terrorisme per part de qui les ha engegat. Fets, no paraules.

dissabte, 26 març de 2005

Creacionisme als EUA

És sorprenent que avui dia encara hi hagi, en un país desenvolupat, un corrent tan fort de persones que no creuen en l'evolució de les espècies. Als EUA es veu des de fora com el fanatisme religiós arriba a límits insospitats, mentres no apliquen la seva creença a evitar la mort d'innocents. El preu de ser els més poderosos?
Enllaç: VilaWeb - Diari Electrònic Independent

dijous, 24 març de 2005

A les Terres de l'Ebre, també es parla dels símbols feixistes

Com diu avui el Diari de l'Ebre, a les Terres de l'Ebre també existeixen símbols feixistes en diferents poblacions. Alguns, com noms de carrers o edificis, no tenen justificació a dia d'avui. Altres, com els monuments, seria ja discutible. Igualment, en un número recent de La Veu de l'Ebre, es reivindicaven les pintades com testimonis de la història. Així, pintades fetes en les confiscacions en l'època de les col·lectivitzacions, o les pintades contra Maura, o les pintades homenatjant el franquisme, són testimonis d'una època que potser caldria conservar d'una o altra forma. Igualment els monuments que es poden considerar com a tals, caldria discutir quins i quants seria lògic conservar, i potser canviar-los el sentit, rebatejar-los. Els noms franquistes de carrers a Amposta, a Penyíscola, etc., o edificis com un d'Amposta que es diu Carrero Blanco, no són necessaris i constitueixen un homenatge al feixisme.

Continua la caiguda d'estàtues

Continuen apareixent notícies de retirades d'estàtues de Franco, i també de Primo de Rivera a Espanya. El PP posa el crit al cel. I els ciutadans hauríem d'exclamar "ja era hora!". Perquè si bé són estàtues que representen una part de la història, també idolatren feixistes, un dels quals va estar quasi quaranta anys reprimint els que no estaven en la línia del règim il·legítim. Només per això hauríem d'alegrar-nos. És cert que hi ha símbols franquistes en molts llocs. No m'atreviria a dir que calgui retirar qualsevol símbol. En això em refereixo a monuments com el que hi ha enmig de l'Ebre, a Tortosa, doncs a més de ser un monument -una obra d'un artista- pot perfectament donar-se-li una significació diferent a la que tenia originàriament. No és el cas de les estàtues eqüestres de dictadors, o les estàtues a José Antonio [Primo de Rivera] -tot sigui dit, que no pot acusar-se'l de res més que d'iniciar el moviment falangista i combregar amb el feixisme, perquè de coses poques en va poder fer-.

Mireu, a Penyíscola hi ha una avinguda al costat de la mar, dedicada a José Antonio. També té una gran creu amb el seu nom en una paret lateral exterior de la catedral de Cuenca. En alguns pobles de terol a l'entrada encara s'acompanya el nom del poble de l'escut de Falange. I si seguim la geografia espanyola trobarem molts i molts símbols que representen un homenatge a feixistes i al feixisme. No passa com a Alemanya que això és impensable. Mentres s'obliden o es rebutgen personatges com Manuel Azaña, Indalecio Prieto, Juan Negrín o Lluís Companys, alguns troben escandalós i tornar a obrir ferides la retirada d'estàtues. Serà que les ferides estan mal curades.

dimecres, 23 març de 2005

Vegueries, una oportunitat

Fa uns mesos la premsa local es feia ressò de la bona acollida de la proposta de divisió territorial de Catalunya en vegueries a Madrid. Una bona acollida, sempre i quan es conservessin les circumscripcions electorals provincials, és a dir, sempre que el nombre d'escons corresponents a les Terres de l'Ebre no alterin els actuals de la província de Tarragona. Un pedaç. Si en realitat les vegueries han de considerar-se equivalents a les províncies espanyoles, cal recalcular aquests escons. Després, caldrà veure si les diputacions actuals posen les coses fàcils o continuen demanant 10 anys de marge per fer el canvi. I de passada, cal veure si aquesta reorganització territorial millora el sistema d'administracions que s'acumulen. Ara, un ciutadà té l'ajuntament per a unes coses, el consell comarcal per a les altres, la diputació per a les de més enllà, la delegació del govern, els patronats,... Potser caldria aprofitar el nou estatut per optimitzar l'estructura de l'administració pública i fer-la més òptima, de cara al públic i de cara als recursos humans i econòmics que consumeix. Això sí, si Madrid no diu lo contrari, no?

Cotino i l'aigua

Avui he sentit el conseller d'agricultura, pesca i alimentació de la Generalitat Valenciana, Joan Cotino, com a Canal 9 justificava els camps de golf. Venia a dir que generen riquesa i que, al cap i a la fi, són superfícies verdes, que vénen a substituir secà, que no té tanta vegetació. El golf és zona verda i genera llocs de treball. Aquest mateix argument ja l'ha repetit altres cops. I és així, com els polítics del PP, amb reclamacions d'aigua tan justificades i efectives, van a la captura de vots.

Condemnen Carrillo

Sembla que la retirada de l'estàtua eqüestre de Franco, coincidint amb un homenatge a Santiago Carrillo, ha estat una oportunitat per presentar un llibre que l'acusa i el condemna per l'assassinat d'Andreu Nin. Ho publica la revista Època. El llibre s'anomena En busca de Andreu Nin, i n'és autor José María Zavala.

No només s'acusa Carrillo sinó que s'acusa d'encobrir el crim a l'aleshores president del govern de la República, Juan Negrín, per estar-ne al corrent i no fer-hi res. Casualment acabo de llegir un llibre sobre Juan Negrín, que intenta explicar els seus orígens polítics i el seu pas per la política espanyola. És el llibre Juan Negrín. La República en guerra., de Ricardo Miralles. El llibre no nega que el president del govern no n'estigués al corrent de l'assassinat un cop ocorregut. Però, no ho descontextualitza, com ho fa l'article enllaçat més avall, i té en compte la situació de la República aleshores, únicament abastida per Rússia, en plena Guerra Civil.

Un dia haurien de fer un repàs, tots els experts en revisar la història contra el bàndol republicà, dels crims abans, durant i després de la Guerra Civil, que van cometre els sublevats i posteriorment franquistes. Però, sembla que passarà molt temps fins que això passi.

L'article: Carrillo, culpable

Senyals a l'eix de l'Ebre, per segon cop

Després de vàries setmanes es pot comprovar com les obres a l'eix de l'Ebre a l'alçada de la Torre de la Carrova encara no han començat. Vull dir que es troben a l'altra banda de canal, no a la carretera, o si se'n fan a la carretera quan hi he passat no n'hi havia rastre. Malgrat això, com des de fa setmanes, el tram està senyalitzat amb una reducció de 80 a 60 i finalment a 40 km/h, amb perill per estretiment de la via. Em sento estúpid anant a 40, com diuen els senyals però, la norma és la norma. Potser qui ha posat els senyals no recorda que malgrat que no hi hagi obres els senyals s'han de respectar. Si ho haguessin pensat potser els haurien tapat fins que realment fossin necessaris. Voldria saber, per curiositat, quants vehicles que passen per aquest tros de via ho fan a la velocitat indicada.

dimarts, 22 març de 2005

Franco, motiu de debat

Un dels temes que s'han tractat al programa 59'' de Televisió Espanyola ha estat la retirada de l'estàtua eqüestre del dictador Franco. Hi havia al debat dos pols, l'esquerra i la dreta. De forma inexplicable avui dia, la dreta continua estant enfront de l'esquerra quan toca parlar de la dictadura. Les comparacions de Franco amb Largo Caballero o Indalecio Prieto, o la de l'aixecament de 1934 amb el de 1936 són, simplement, fal·làcies, jugant amb el desconeixement dels ciutadans o continuant amb la difusió de propaganda que faci més comprensible l'aixecament militar i la dictadura. Que avui dia vegem com hi ha individus que fan la salutació feixista i que llueixin la bandera franquista, quan a Alemanya això està prohibit, o que avui sigui tan fàcil com connectar-se a una pàgina web per comprar material sobre Franco i Primo de Rivera, mentres seria impensable i fet delictiu vendre articles nazis, és una cosa que no ha de deixar-nos indiferents.

A Espanya les generacions que no hem patit el franquisme hem patit la transició. No l'hem patit en el sentit de viure pitjor, de no gaudir de la democràcia. L'hem patit en el sentit que hi ha qui ha volgut que les noves generacions no s'interessessin per desenterrar els afusellats, per recordar els judicis sumaríssims o la llei de fugues, la relació de l'Església amb la dictadura. Hi ha hagut qui ha volgut que sapiguem com menys millor sobre la Guerra Civil i els seus motius. I hi ha qui exerceix de revisionista de la història i situa el començament de la guerra en l'aixecament del 34. La història l'escriuen els vencedors, diuen. Per això, tan alegrement, hi ha qui equipara sense vergonya una estàtua homnatjant un dictador amb la de dos polítics d'un règim democràtic i legal.

dilluns, 21 març de 2005

Eutanàsia no, assassinat sí

Als EUA existeix la pena de mort. Fa dos anys que es va envair l'Iraq, en un nou concepte, la guerra preventiva, provocant la mort de milers de persones innocents. I segurament que molts dels que ara mateix estan pressionant perquè no es desconnecti una dona que fa quinze anys que es troba en estat vegetatiu, són els mateixos que veuen amb bons ulls que morin persones per crims, malgrat que la justícia es pugui equivocar, o que morin innocents per una guerra feta contra els governants del seu país. Eutanàsia no, assassinat sí. Són els EUA del míster Bush.


Nota: Afegeixo aquest text perquè també opino que deixar morir una persona sense alimentar-la també és un fet cruel. Em refereixo, evidentment, al cas de la desconnexió de la dona Terry Schiavo. Jo no m'atreviria a decidir la seva desconnexió, deixant-la sense alimentació perquè es mori "de gana".

divendres, 18 març de 2005

El PP no assumeix la democràcia en el tema de l'aigua

Una legislatura de majoria absoluta del PP en què vam haver de tragar amb l'argument de la necessitat de l'aigua avalat per la representació obtinguda per aquest partit al Congrés dels Diputats. Ara, en comptes d'aplicar el mateix principi democràtic, mitjançant el qual les decisions de la majoria del Parlament representen la majoria de la població, apliquen un altre i s'enfurismen i condemnen la derogació del PHN que ha va fer el govern del PSOE. S'està tramitant al Congrés la reforma del PHN i , tal com es pot veure a El Punt, una diputada valenciana cremaria com una falla la llei de la derogació del transvasament de l'Ebre. Aquests demòcrates del PP, és que no els comprenem!

La notícia: El Congrés dels Diputats frustra l'últim intent del PP per ressuscitar el transvasament de l'Ebre

dijous, 17 març de 2005

El ministeri d'Educació vol separar català de valencià

Llegeixo a Vilaweb que el ministeri d'Educació vol separa el català i el valencià a les Escoles Oficials d'Idiomes. La falta de rigor del govern valencià arriba al govern espanyol? A les oposicions catalanes també hauran els valencians els nivells de català diferenciats del valencià? On anirem a parar amb aquests polítics, que sense utilitzar la llengua s'atreveixen a dir si és una llengua comuna o es diferencia en els diferents territoris on es parla?

Font: VilaWeb - Diari Electrònic Independent

Sed de golf, ara sí

La passada legislatura, la de la majoria absoluta del PP, la de l'aprovació del PHN i del transvasament de l'Ebre, al País Valencià i Múrcia es negava un i altre cop el problema de camps de golf, en una zona sense prou recursos hídrics per alimentar-los. Fins i tot es va posar el crit al cel perquè un programa de La 2 de Televisió Espanyola, Línia 900, amb títol "Sed de golf", presentés Múrcia com un lloc on els camps de golf creixien com bolets, sense control, malgrat no tenir aigua per regar. Apareixia en una de les imatges un camp de golf que se suposava que es regava amb l'aigua reciclada dels habitatges que l'envoltaven. Se suposava perquè el camp de golf estava verd i a la urbanització annexa no hi vivia ningú. El govern murcià i els mitjans afins com La Verdad van indignar-se de forma descomunal. Doncs bé, un dels periodistes d'aquest mitjà, el senyor Manuel Buitrago, defensor afèrrim del transvasament de l'Ebre, acaba de fer un article on descriu els fets consumats dels empresaris del golf, que construeixen sense tenir tots els permisos ni l'abastiment d'aigua assegurat.
Què està passant a La Verdad? És hora de reconèixer lo que no es volia en temps del PP?

Article de Manuel Buitrago: Monta
el campo y corre...

dimecres, 16 març de 2005

Qui aporta més a l'Estatut

És trist que dia a dia alguns vulguin tenir protagonisme sobre les seves aportacions a l'Estatut. Com ciutadà desitjo que els partits hi treballin plegats i que no juguin a voler ser els primers a fer propostes i anunciar-ho públicament per denunciar l'immobilisme dels altres. Perquè segurament això serà un punt de vista parcial que caldria contrastar. Ja abans de les eleccions catalanes els partits van fer cadascun la seva proposta d'Estatut, sabent ja que no seria el text que s'aprovaria. Molt paper i molta tinta gastats per a un text que calia negociar entre totes les forces polítiques, només per guanyar vots.

Enllaç: Artur Mas reclama al tripartit "complir el calendari" i que no utilitzin l'Estatut per "allargar artificialment la legislatura"

dimarts, 15 març de 2005

El programari lliure i el ministre Montilla

Fa uns dies el ministre Montilla va fer unes declaracions sobre el programari lliure. Venia a dir que per jugar ja està bé però, per a coses serioses no pot ser. No era ben bé així perquè les declaracions es referien a utilitzar programari lliure en entorns educatius o d'investigació però, en l'àmbit industrial en tenia reserves. Bé, unes declaracions més que mostren desconeixement i potser un assessorament esbiaixat cap al món del programari privatiu. Qui treballem en el sector coneixem les avantatges del programari lliure sobre el provatiu, i les hem experimentat en el nostre dia a dia. És cert que sempre hi ha qui tria la via fàcil d'optar per solucions privatives i tancades, sovint d'una interoperabilitat deficient però, això no significa que siguin les més adequades.

Més d'una quarta part d'empreses espanyoles utilitzaven programari lliure l'any 2002 i el sistema operatiu GNU/Linux (primer informe d'Ándago). En el segon informe aquesta xifra creix quasi un 40% respecte el 2002. La independència del proveïdor, la seguretat, l'adaptabilitat, la transparència en l'ús de dades personals, poden ser motius a remarcar per al seu ús. L'econòmic, és clar, també és un motiu, per tal de poder destinar les inversions a altres coses que no siguin grans quantitats de diners en llicències de programari. La mateixa Ándago ofereix molta informació sobre la implantació del programari lliure en empreses, no per jugar, sinó per a coses serioses: Dell, Amazon, Google, Hollywood, Hilton, Motorola, IBM, Sun Microsystems o Novell són empreses que en major o menor mesura han introduït el programari lliure en el seu negoci. El Libro Blanco del programari lliure a Espanya té una llista de més de 300 empreses que donen suport sobre programari lliure. Diverses comunitats autònomes, com Extremadura, Andalusia, Madrid, Catalunya, País Valencià o Castella la Manxa, aposten per imaplantar el programari lliure a l'administració pública, de forma més o menys clara. Renfe i Telefónica són exemple de grans empreses espanyoles que no es prenen el programari lliure a broma.

Senyor ministre, haurà de triar millor els assessors.

Enllaços:
- El avance libre del Open Source
- España líder en la Unión Europea en proyectos de software libre
- I Estudio Ándago sobre el uso de Linux
- Secció de documentació d'Ándago
- Empreses que ofereixen suport sobre programari lliure (Libro Blanco)
- Renfe pone a punto su nuevo portal corporativo de la mano de IBM
- Telefónica libera parte de su 'software' con licencia GPL
- El ministre Montilla i el programari lliure

dissabte, 12 març de 2005

Presa de pèl al Parlament

Tanta indignació se soluciona amb una disculpa genèrica al poble de Catalunya? Això és teatre, pur teatre. Després del debat de la moció de censura, després de l'anterior debat sobre el Carmel, alguns haurien de demanar disculpes al poble de Catalunya, no al concepte polític d'ús i abús, sinó el poble composat pels ciutadans que treballen, que viuen a Catalunya, que paguen els seus impostos,...

Vaig trobar en falta les respostes al senyor Piqué. Estigui o no d'acord en les idees del candidat del PPC, crec que és per educació i per necessitat respondre les preguntes directes. Vaig sentir-me enganyat en veure que una disculpa com la del president Maragall va ser suficient per cancel·lar una querella, que no havia d'haver existit segurament. Una presa de pèl, un acte mediàtic més, per poder continuar parlar de l'oasi català. A veure quan trigaran a reivindicar el seny català, factor identitari, com el burro.

Curiosa forma de recordar l'11-M

Un día com l'11-M tots els mitjans donen importància a la commemoració de la tragèdia de Madrid. El respecte impera. La COPE, en possessió de la veritat, contra la II República, contra les esquerres, contra els socialistes, contra els maçons i contra tothom que no sigui de dretes, ultracatòlica o nacionalista espanyol radical, com en temps de la Falange i de la CEDA, ha preparat el seu especial del dia.

Anunciat durant tota la setmana com un dia especial, com una jornada amb una selecció musical especial, trista, el programa La Mañana, de Federico Jiménez Losantos, no és un programa de respecte i record dels morts. No és un programa sense política, com han anunciat també. És un programa que retorna als dubtes sobre com va guanyar el PSOE les eleccions, sobre l'autoria, fins i tot acusant els nacionalismes de ser l'origen del terrorisme, i afirmant que hi ha llocs a Espanya on no hi ha llibertat, com Catalunya, on "n'hi ha poca". Un exemple per als creients el d'aquesta emissora catòlica.

dimecres, 9 març de 2005

Maragall que no repeteixi, i Mas que plegui

Ahir La Vanguardia publicava un article de Jordi Barbeta on reflexionava sobre la situació creada per la incontinència verbal del president Maragall. Apuntava a la solució elegant que Pasqual Maragall solucionés la crisi demanant disculpes a CiU, continués amb l'Estatut i que anunciés que no es presentaria a la reelecció a les properes eleccions catalanes. No sé si per això només però, crec que Maragall, efectivament, no hauria de repetir com presidenciable.

Igualment Artur Mas, tot i dient que no vol convertir la política catalana en un abocador, va i al mateix temps insinua que coneix irregularitats de les quals es pot sentir al·ludida ERC. Si ja el dia que Maragall va treure el 3% al debat al Parlament Artur Mas va reaccionar amb una amenaça sobre un tema no relacionat, l'Estatut, amb aquesta nova intervenció em reafirmo que no només el president de la Generalitat està deixant la imatge dels polítics catalans pel terra. El líder de CiU crec que ha perdut els papers, igual que el president de la Generalitat i les seves metàfores. El president no ha de repetir però, crec que Artur Mas tampoc.

Primera entrevista a la COPE

El nou president de la Conferència Episcopal Espanyola ha estat entevistat pel predicador Federico Jiménez Losantos a la COPE. El presentador ha intentat fer crítica de la situació de suposada persecució del catolicisme a Espanya. Li ha faltat esmentar directament al govern espanyol. El nou president li ha contestat que calia defensar la "veritat amb amabilitat". Bona resposta, davant de la qual s'ha quedat per uns segons sense paraules un presentador que no acostuma a utilitzar precisament l'amabilitat en les seves intervencions. Ans al contrari, la ràbia, els insults i el menyspreu estan a l'ordre del dia en una emissora que, en boca del senyor Federico, assumeix el paper de "referent moral d'Espanya". De quina Espanya em pregunto? De tota, de la de l'ultradreta? De la del nacionalcatolicisme? De la que il·legalitzaria els partits i perseguiria els maçons? Si és d'aquesta Espanya potser sí que són un referent moral.

dilluns, 7 març de 2005

Qui vol patentar programes a Europa?

Trista notícia per al món de la informàtica europeu, i per a la democràcia. La presidència del Consell Europeu ha aprovat la proposta de directiva de patentabilitat de les invencions implementades per ordinador, la directiva de patentabilitat de programari, inclosa com un ítem A dins de l'ordre del dia. Malgrat que s'ha demanat que s'inclogués com un ítem B, la presidència, contra les regles, ha mantingut la directiva com ítem A (els ítems A s'aproven atòmicament, sense discutir-se). Això, ja de per sí, és una mala notícia, democràticament parlant. Però, si a més, el Parlament Europeu, escollit pels ciutadans en sufragi universal, està majoritàriament contra l'actual proposta, la notícia és doblement trista, i fa veure que aquesta Europa, que tant lloen alguns, és tan imperfecta com dir que els representats són ignorats sense problemes ni complexos.

Ara, què farem els informàtics si això tira endavant? Haurem d'intentar innovar el mínim possible, no sigui que la multinacional de torn tingui una patent sobre la invenció i ens afecti, havent de pagar llicències o sent engollits dins de la seva estructura? Haurem de viure en el risc? Perquè serà impensable analitzar totes les patents que ens poden afectar i si són o no lícites. Tenint com tenim la protecció del programari coberta amb la propietat intel·lectual, la propietat industrial ve a posar pals a les rodes de la innovació europea. Només les
multinacionals, les grans multinacionals americanes es beneficiaran. Als EUA ens miraven, desitjant que la directiva no tirés endavant. Ara què? Què pensen fer els nostres polítics, massa embolicats en altres temes més mediàtics?

diumenge, 6 març de 2005

Percentatges i estratègies

Els fets del Carmel han quedat en un segon pla després de la picabaralla del 3% al Parlament de Catalunya. Ja quan va produir-se el desastre de les obres del Metro es podia preveure una campanya política de desprestigi, tant de qui està a l'oposició contra qui governa, com de qui governa contra qui ho feia abans. Perquè, no ens enganyem, per a uns i per a altres, això era un oportunitat per sortir-ne reforçats o enfonsar-se ben avall. Sovint dubto seriosament que les paraules i els fets polítics que estem vivint, no només en aquest trist i vergonós assumpte, siguin fruit de la precipitació. Ho dubto i penso més aviat que al darrera de tot hi ha una estratègia, ves a saber quina, per aconseguir alguna cosa. Potser, com es comenta, serà que tenen clar que el tan desitjat nou Estatut no es farà i busquen una forma de donar-se la culpa que això passi. Si el PSOE no vol que es faci, què millor que donar la culpa al president Maragall d'engegar-ho tot a rodar? O, què millor que donar la culpa a Artur Mas al seu torn per haver condicionat una disculpa a seguir col·laborant en la redacció del text?

Mocions de censura, querelles, comissions d'investigació, etc., són accions legítimes i respectables, encara que cal preguntar-se si són realment necessàries o, en canvi, són una etapa més de l'estratègia dels caps pensants dels partits per guanyar la cursa cap a les noves eleccions, anticipades o no? Arriba un punt en què la política deixa de ser interessant, perquè el poc o molt interès que pot tenir queda eclipsat pels percentatges i les estratègies dels partits.

Tres guitarres i una reina

Tres guitarres i una reina

L'altre dia sortia als diaris que la reina
d'Anglaterra havia rebut tres il·lustres guitarristes,
Eric Clapton, Brian May (Queen) i Jimmy Page (Led
Zeppelin). La notícia en sí no era pas la recepció
sinó el fet que la reina no coneixia cap dels tres, i
evidentment no sabia a què es dedicaven, cosa que va
haver de preguntar-los un a un. La monarca va
caricaturitzar la imatge que els governants, des de la
reialesa fins als polítics que es troben en els àmbits
de poder estatal o regional, donen molts cops quan
volen fer veure que estan propers al poble. Fan
d'altaveu de l'opinió popular, sense preguntar al
poble. Viatgen un cop en tren, per promocionar el
transport públic. I s'escandalitzen, perquè el poble
està escandalitzat, quan realment tothom va cada dia a
treballar i comenta la jugada de com es barallen els
polítics, com una cosa natural avui dia. És clar que
generalitzar no és bo però, dia a dia els enrenous
polítics fan bona la caricatura d'aïllament de la
realitat que va escenificar la reina anglesa.