La veritat és que des de menut que he sentit que les coses avui dia no duren com abans, que es trenquen cada cop més aviat i que, a sobre, no hi ha una opció fàcil i raonable d'arreglar-les si no que et surt més a compte -aparentment- comprar-ne de noves. Impressores, rentadores, televisors,... tot aparells amb els quals ens pot passar això. No sé fins quin punt, si això es pot demostrar amb dades, pot ser admissible legalment per molta llibertat de mercat que hi hagi.
S'acusa Apple de practicar l'obsolescència programada amb els seus productes unibody. iPhone, iPod, iPad i MacBooks, amb carcassa d'una sola peça, la qual cosa posa difícil l'escalabilitat del maquinari amb el pas del temps. Ara bé, he de dir en favor d'Apple que entre els ordinadors que he tingut fins ara, de llarg els Apple són els que més temps he pogut utilitzar, sense canvis dràstics de sistema operatiu i sense haver de canviar components. Al mateix temps, Apple en part no necessita controlar l'obsolescència dels productes perquè sent una marca de moda, tothom està pendent dels nous productes per adquirir-los, ja que estan envoltats d'una atmòsfera cool que provoca compres embogides dels mateixos.
Però, a més de l'obsolescència programada, valdria també parlar del negoci dels consumibles. Se suma el negoci de màquines que costen relativament pocs diners, com les impressores, i el negoci dels consumibles associats, com ara els cartutxos de tinta. I el mateix podríem dir, per exemple, de les màquines de cafè que utilitzen càpsules. Els diferents formats de cartutxos/càpsules, l'exclusivitat del fabricant, el preu,... En el cas dels cartutxos també es parla d'obsolescència programada, en el sentit que es diu que la impressora demana canviar el cartutx abans d'hora, quan podria imprimir perfectament durant un temps més.
+ GNU FDL
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada