Com podia imaginar-se, tenim acord per aprovar l'Estatut a Catalunya. El president del govern espanyol haurà de complir amb la seva paraula i donar-li el vist-i-plau, si bé és cert que dins del PSOE i, evidentment, dins del PP, es posaran les coses difícils perquè s'aprovi a Madrid. Ja ho va dir el ministre Sevilla, que si l'Estatut aprovat a Catalunya era constitucional però, no li agradava, que tampoc hi donaria suport, demostrant que la Constitució és una excusa però, no l'única per no tirar endavant el nou text. Rodríguez Ibarra ja avisa que si Catalunya es defineix com nació no passarà el tràmit del Congrés dels Diputats. El ministre Bono encèn espelmes a la verge del seu poble perquè els catalans li presentin un text a gust seu. I a la COPE, entre menyspreu i ràbia, ja parlen de Catalunya com un estat, d'Expaña, com el resultat de treure Catalunya d'Espanya, i ironitzen, amb aquella fina ironia que els caracteritza, sobre l'obligatorietat que dues llengües oficials siguin realment oficials i no com fins ara, que una era l'oficial, el castellà, i l'altra era semioficial, en benefici de l'altra.
Ara que podem respirar perquè l'excessiva polèmica de les negociacions sobre l'Estatut ha acabat, ve l'etapa d'escoltar les opinions esbiaixades dels polítics i d'algun predicador radiofònic de la resta d'Espanya, fent interpretacions personals del text, llegint paràgrafs i treient-los de context, i fent judicis de constitucionalitat. Per començar, sembla que el PP va decidit a convertir-se en la darrera força política a Catalunya. Veurem si el PSOE contradiu els seus companys catalans, i en aquest cas quina és la postura d'aquests. Una etapa moguda la que s'acosta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada