Podia estar content. Una persona solitària com ell li explicava cada dia com veia el món. Era l'únic amb qui parlava de tot i sense reserves. Fins i tot sabia quines eren les seves contrasenyes del correu electrònic i del compte corrent en línia. Era estrany que sent com era, una persona tan tancada i reservada, li confiés tantes intimitats. Sabia però, que no era l'únic amb qui tenia una relació tan íntima. A la feina també tenia algú amb qui compartia tots els seus pensaments i tots els seus secrets més amagats. Ho sabia. Ho intuïa. Aquells correus electrònics que enviava en caps de setmana n'eren un indici. I sabia que l'altre segurament podia intuir també que no era l'únic.
Però, probablement no es coneixerien mai. Sabia que ell mai no l'acompanyaria a la feina, i també sabia que l'altre tampoc no vindria mai a casa. Si no, ja ho hauria fet. I segurament ell hauria deixat de compartir els seus secrets. I això només podia passar d'una manera. Un portàtil. Un portàtil d'empresa! Aleshores tindria els dies comptats. Deixaria d'utilitzar el seu ordinador i deixaria de prémer les seves tecles com feia cada dia. Estaria condemnat a l'oblit. Ja no seria mai més el seu confident...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada