La llei antitabac

Vull contribuir a les reflexions de Jordi Arrufat sobre el segon aniversari de l'entrada en vigor de la llei antitabac a Espanya. La legislació antitabac no ha servit perquè en els lloc públics es deixi de fumar en la mesura que ens venien en el seu moment, sinó que ha servit perquè quedi clar que els empresaris de la restauració prefereixin deixar fumar que no pas arriscar-se a perdre clients. No és que hi estigui d'acord però, entenc que cadascú mira pel seu i els empresaris es plantegen si els interessa més la seva butxaca o la salut de la seva clientela.

La llei antitabac ha discriminat les persones que treballen en els establiments on es pot fumar, ja sigui en tot l'espai o en zones reservades. Això implica que si no ets fumador però, la teva feina és en un bar o restaurant on es pot fumar, no tinguis altra elecció que tragar fum o canviar de feina. La quantitat de bars i restaurants on es permet fumar m'arriscaria a afirmar que és superior als que no, cosa que fa que en triar un lloc on anar a dinar, sopar o prendre alguna cosa, la probabilitat que aquest no estigui lliure de fums sigui alta -és desagradable menjar amb el fum del veí  a la cara-.

En resum, la llei hauria de ser coherent amb els seus principis. Si el tabac és perjudicial per a la salut i es vol reduir o eliminar la seva presència en els espais públics, cal que la llei sigui més radical i que no permeti fumar en cap d'ells. Cap bar no tindria l'elecció de deixar fumar o no, i l'empresari es trobaria amb el dilema de deixar fumar o arriscar-se a prendre clientela. Al cap i a la fi, el dret del fumador per fumar acaba on comença en el del no fumador de no fer-ho.