Històries de la SGAE, 30 minuts, TV3

Ahir diumenge TV3 va emetre, al programa 30 minuts, un reportatge sobre la SGAE i la recaptació de drets d'autor, en plena època de repulsa contra el cànon i la forma de gestionar els drets d'aquesta entitat. Es pot veure íntegrament al web de TV3, inserit més avall.

El començament és una mica erroni. Surt una persona cantant "La donna è mobile", de Verdi, a la dutxa, com exemple, quan Verdi, si no m'equivoco, és un autor quines obres ja són al domini públic. Una cosa diferent és interpretar Verdi amb una partitura quins drets patrimonials estiguin encara vigents.

Es passa per diversos temes relacionats amb la propietat intel·lectual, entre ells l'ús de llicències Creative Commons per evitar haver de pagar a la SGAE (negocis que posen música), o per evitar dependre'n (autors). La veu en off fa clara la distinció entre música lliure i Creative Commons si ens adonem que diu que amb les llicències Creative Commons els autors permeten un ús lliure o reservant-se alguns drets. Ep, alerta navegants. Llliure és lliure, Creative Commons és Creative Commons. Ignasi Labastida, professor de la UB i líder de Creative Commons Espanya/Catalunya, comenta un aspecte important, i és el fet que a Espanya, si no ets soci d'una entitat de gestió de drets d'autor, cosa a la qual no et poden obligar, tens certa indefensió sobre com es defensen els teus drets.

D'altra banda, el subdirector de la SGAE justifica la pensió vitalícia de l'actual director, Teddy Bautista, de 24.000 euros mensuals fent la demagògia de preguntar quan cobren els directius d'altres entitats sense ànim de lucre. També ell i el cantant de Jarabe de Palo, justifiquen que uns socis cobrin molt per drets d'autor i altres cobrin poc o res. És insòlit que, quan es cobra un cànon indiscriminat en medis físics verges, aquesta taxa indiscriminada no es reparteixi equitativament entre tots els socis -deixant de banda si és just o no cobrar aquest cànon-. Quan es passa a parlar del cànon, cal parar atenció al comentari que diu que aquest no ha de repercutir en l'usuari. Però, ja sabem, que ens el cobren i fins i tot ens el desglossen. L'advocat Josep Jover comenta com, en comptes de cobrar el cànon al fabricant del dispositiu físic, es cobra al botiguer, a qui és més fàcil fer pagar. La botiga Traxtore, exemple d'això, ha dut el problema a Europa. I serà el tribunal europeu qui deicideixi. No cansa que sempre haguem d'acudir a Europa per queixar-nos de les actuacions del govern espanyol, governi qui governi?



+ GNU FDL