dilluns, 9 de febrer de 2009

Ha mort Eluana Englaro

El debat sobre l'eutanàsia, passiva o activa, i sobre l'avortament, són debats que enfronten sense solució les persones partidàries i les contràries de permetre'ls. Ha mort la noia que des de feia 17 anys estava en coma a Itàlia, Eluana Englaro, i que feia 4 dies a qui s'havia deixat d'alimentar. Puc entendre la voluntat dels pares, puc entendre la voluntat d'altres persones que demanen morir però, si jo hagués d'intervenir en l'eutanàsia d'una persona, si jo hagués d'intervenir en un avortament, no ho faria. Algú pot pensar que això és ser de dretes, de no ser progressista. No és això. La meva educació segurament és la causa de la forma de pensar. La moral catòlica en forma part però, no crec que únicament la moral catòlica sigui la que ens fa partidaris o contraris de les coses. Penso que cal protegir la vida d'una persona per sobre d'altres consideracions. Estic en contra de la pena de mort, malgrat hi hagi assassins que no es mereixin pertànyer a l'espècie humana.

Però, a la vegada penso en l'alleujament de la família d'Eluana, de l'alleujament de Ramón Sampedro quan va veure que arribava el final -l'avortament és un tema a banda que encara és més complicat que l'eutanàsia-. Sentiments contradictoris. Subjectivitat enfront d'argumentació. Som humans...

Creative Commons License

10 comentaris:

emili nieto ha dit...

En la major part de països avançats, la retirada de l'alimentació es considera un rebuig al tractament i per tant no estariem parlant d'eutanàsia (molts d'autors consideren antiquat el terme eutanàsia pasiva).

Altra cosa és l'eutanàsia activa que és causar de forma directa i volguda la mort, que ara els carronyaires del govern fascista de Berlusconi, en buscaran qualsevol rastre en un cadàver massacrat per les autòpsies. Quina vergonya que es diguin cristians!!!!

Manel Zaera ha dit...

Crec que la retirada de l'alimentació es podria considerar un rebuig al tractament -no parlo en termes legals ni mèdics- sempre que la sol·licités la persona tractada, no ningú altre.

Com deia, és un tema molt difícil de tractar i que, sobretot enfronta argumentacions subjectives. I amb la subjectivitat tothom pot pensar que està al costat correcte.

emili nieto ha dit...

Manel, les postures religioses i ètiques són una qüestió i la legalitat n'és un altra.

A Itàlia hi havia una sentència del Tribunal Suprem que ho autoritzava.

A Espanya la matèria està prou regulada amb la Llei estatal 41/2002.

Que volia Eluana? Viure en aquestes condicions? La sol.licitud del pare, que rebutja un tractament en representació de Eluana que no està en capacitat per decidir, després d'hqaver transcorregut un termini de 17 anys, i sense possibilitat de recuperació, crec que reflecteix perfectament el que voldria la pròpia Eluana.

Al final l'Estat ens pendrà la decisió sobre si volem viure o morir. Algú se li acut que es tingués que demanar permís a l'Estat per tenir un fill?

Manel Zaera ha dit...

Com tu dis, religió/ètica és una cosa i la legalitat és una altra. Quant a la part legal, trobo deplorable que un govern vulgui canviar la legislació a correcuita per evitar que una persona, amb el vist-i-plau de la justícia, deixi de ser alimentada artificialment. Salvant les distàncies em recorda l'interès de canviar la legislació per il·legalitzar Batasuna.

No crec que la voluntat del pare, la figura legal per decidir, sigui la de la noia. De cap manera. És una hipòtesi que ambdues voluntats coincideixin, no un fet, i és una hipòtesi no refutable. Només es pot entendre així des del punt de vista legal. I aleshores estem barrejant religió/ètica i legalitat.

Sandra ha dit...

Per a mi la vida, estar viu, no és solament fer les teves funcions orgàniques vitals. Viure és experimentar amb tot el que t'envolta i gaudir o patir amb aquestes experiències. A la meva forma de veure, aquesta noia feia 17 anys que no estava viva. Tenim la tecnologia necessària per fer que un cos segueixi funcionant, però no vivint.

No sóc ningú per decidir si una persona ha he viure o morir, com tampoc ho son els polítics, buròcrates o religiosos. Però segurament hagués fet el mateix que aquesta família. I si algú que esta patint demana ajuda el mínim que es pot fer es respectar la seva voluntat i ajudar-lo en la manera que es pugui. Perquè penso que tampoc som ningú per condemnar a una persona al sofriment.

Manel Zaera ha dit...

Un nou exemple de la dualitat de posicions. No som qui per decidir si una persona ha de viure o ha de morir. Però, al mateix temps tenim potestat per decidir que una persona en coma durant 17 anys està condemnada al patiment.

No vull dir que jo tingui raó però, crec que aquest fil de debat mostra com és un tema que si no s'aborda des del punt de vista legal -l'únic objectiu potser- és difícil d'abordar. Si ens atenem a la llei, la mort d'aquesta noia ha estat legalment autoritzada. Des del punt de vista ètic/religiós, entrem en el terreny de la subjectivitat i allò que per a uns és imposar per a altres és garantir, i a la inversa.

emili nieto ha dit...

Legalitat a Espanya:

Quan una persona no pot decidir per ella mateixa se la incapacita. Ho fa un jutge amb totes les garanties.
Un cop incapacitada, se li nomena un representant legal, sigui un tutor, sigui la pròrroga de la pàtria potestat.

Aquest representant decideix per l'incapacitat i en rendeix comptes anualment.

Si Eluana s'hagués hagut d'intervenir quirúrgicament, en el nostre país, el consentiment informat per a que la intervinguessin o el rebuig a la intervenció l'hauria d'haver prestat el seu representant legal.

Que estem dient que el pare no pot demar un acte personalísim de la seva filla com és el rebuig al tractament que suposa la retirada de l'alimentació? No és el seu representant legal?

Eluana té una qualitat de vida més que qüestionable i un estat vegetatiu, sense possibilitat de curació, que s'ha perllongat durant 17 anys. Encara així no ho veiem clar? No és el que vol el seu pare, és el que vol Eluana. La pregunta és senzilla. Que voldries tú si estessis en el lloc d'Eluana?
Jo, la resposta la tinc molt clara.

Manel Zaera ha dit...

Emili, no discuteixo, en absolut, la part legal, ni a Itàlia ni a Espanya. No la discuteixo i crec, a més, que cal acceptar-la i no voler canviar-la ràpidament, de forma oportunista, per a un cas concret.

L'altre aspecte que planteges, sobre si la voluntat del pare és la d'Eluana -no legalment parlant-, deixa d'estar en la vessant legal del problema i, com et deia abans, és una hipòtesi, no un fet. Que tu, que jo, que qui sigui, en la mateixa situació volgués que li treguessin l'alimentació, no pot extrapolar-se a la resta de persones. Aquí podem parlar de probabilitats, sobre si l'opció del pare és la de la filla però, no de certesa. I podem parlar de posicionament moral també, perfectament vàlid. Ara bé, sense absolutismes, sense radicalismes, amb respecte a les opcions de cadascú.

emili nieto ha dit...

Manel, crec que no ho entens.

Nngú qüestiona públicament la decisió d'uns fills de no acceptar una intervenció quirúrgica o fins i tot de sol.licitar un alta voluntària, quan s'ha d'intervenir a una persona d'avançada edat amb demència senil. I això passa tots els dies.

Perquè amb Eluana si? Poden les creences d'uns, Vaticà i Berlusconi, imposar-se
a les del pare? Coneixen millor ells el que volia Eluana? Saben ells quin és el major benefici per Eluana? (i ara si que parlo d'ètica).

No anem bé Manel. Jo respecto les decisions de les persones que decidirien mantenir en vida. És tant demanar el respecte per la decisió del pare d'Eluana?

Manel Zaera ha dit...

Sí que ho entenc.

I no estic dient que les creences d'altres puguin imposar-se a les del pare. No estic dient que la moral d'uns ha de passar per davant de la de la família.

Només dic que també entenc l'altra postura -si no és interessada- i que, si em trobés jo en la posició de qui ha de desconnectar la persona, o del seu pare, molt probablement no podria decidir deixar d'alimentar-la. Malauradament el debat es vicia políticament. Crec però, que al final estem d'acord en els plantejaments.

Resumint, és molt personal la decisió i cal respectar la família. La meva postura és meva i puc reflexionar sobre els meus motius però, no imposar el meu criteri als altres.