El primer cop que vaig entrar en contacte amb la temàtica dels drets d'autor, de la propietat intel·lectual, ens van posar l'exemple de la comanda diskcopy, de MS-DOS. Per als qui no la conegueu, aquesta comanda permetia i permet copiar disquets, de forma que un disquet que contenia un programa podia ser copiat amb aquesta comanda i ja tenies una còpia del programa. Amb la legislació a la mà aquesta còpia no és legal perquè la còpia privada no s'aplica al programari. Però, és que si comencem a analitzar dins del món de la informàtica eines que permeten fer còpies il·legals o il·legítimes de material protegit amb drets restrictius, en tenim moltes: les comandes de còpia de qualsevol sistema operatiu (cp, copy), les eines d'extracció de música de CDs, estiguin protegits o no, les eines que eliminen el DRM (iTunes ho permet, per exemple, gravant un CD d'àudio i extreient-ne novament la música),...
Des del punt de vista tècnic i del sentit comú aquest judici no té sentit. Bé, no té sentit perquè si s'acusa Pablo Soto caldria continuar amb Microsoft, IBM, Apple, i tantes i tantes empreses que distribueixen eines informàtiques que permeten la còpia de qualsevol material subjecte a drets restrictius.
El judici ha quedat llest per sentència i quedarà veure si les discogràfiques aconsegueixen una victòria o si, en canvi, s'imposa la lògica que exposava abans i queda clar que una cosa és l'eina i l'altra el bon o mal ús que se'n faci.
+ GNU FDL
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada