A les Terres de l'Ebre mamem els bous des de menuts. Agradin o no, la majoria de pobles celebren espectacles amb bous per festes majors. Els pressupostos de festes tenen una bona partida per fer gaudir els toreros dels pobles. Pobre de l'Ajuntament de no fer-ho. Són uns espectacles que no admeten discrepància, ni que sigui argumentada. Perquè no es pot discutir, no ja si se n'han de fer o no, si no que no es pot plantejar ni tan sols si l'animal pateix. I igual que mamem els bous des de menuts, mamem l'argumentari contra els que no volen que es continuïn fent aquest tipus d'espectacles.
Ara que es planteja una llei per prohibir les curses de braus a Catalunya, que no els correbous, apareixen iniciatives que, volent o no, sembla que associen la iniciativa contra la Fiesta Nacional, amb una iniciativa contra qualsevol tipus de celebració amb bous. Fins i tot veig que es presenten iniciatives al Parlament per blindar els correbous, quan la llei de protecció dels animals catalana ja contempla una excepció per a aquestes festejos -tot sigui dit, els bous en la legislació catalana són animals de segona, per molt que diguem que sense els correbous no existirien-.
Tot plegat, una ració de "Pan y toros", ara que tenim eleccions en menys d'un any i qualsevol argument és bo si es tracta de posar-se a la butxaca els votants. M'agradaria que en altres moments i en decisions més importants per al territori, els partits tinguessin una iniciativa a l'alçada d'aquesta.
Podeu acompanyar el text amb el pasdoble Pan y toros, de Francisco Asenjo Barbieri, inclòs a la sarsuela del mateix nom d'aquest compositor. Perquè el pa i bous és el pa i circ espanyol, sense cap dubte, de la mà del futbol.
+ GNU FDL
8 comentaris:
Manel, la teva frase inicial " A les Terres de l'Ebre mamen els bous des de menuts", no és del tot certa.
Seria millor dir, "en molts de pobles de les Terres de l'Ebre mamen esl bous des de menuts", ja que, com ja et vaig dir un altra vegada a Tortosa, tret de Jesús i Campredó, a gairebé tota la Terra Alta i la Ribera d'Ebre i en alguns pobles del Montsià i Baix Ebre, no és fa cap acte amb bous a les seves Festes Majors.
La paraula "tradicional" per mantenir certes manifestacions populars sempre m'ha esborronat. En una societat del segle XXI on ja no queden gairebé algunes professions artesanes (sabaters, cosidores, cistellers, sombrerers), desparegudes per l'evolució del temps; on el petit comerç mori sense aturador, per manca de rendiment econòmic del negoci; on ha desaparegut el lot de Nadal en moltes empreses, ja que els treballadors ja tenen uns sous dignes amb les quals comprar les seves viandes, etc, etc, defensar el manteniment de la festa dels bous per tradició no deixa de ser extrany. Perquè qui manté la festa dels bous, el poble o les seves institucions o Ajuntaments?
Seria bo veure si un poble és capaç de mantenir aquesta tradició, sense que els diners surten del pressupost municipal.
No caldria prohibir aquests espectacles. Tan sols caldria que els Ajuntaments deixessin de pagar-los. Que volen bous? Que els paguin!
Aquest tema de debat, on surten fogots primaris, irracionals i viscerals, en una societat que confia en el progrés, em sembla totalment anacrònic.
Tecnologia digital al saló de casa, i boles de foc a les banyes d'un animal. Quin contrast!
En general, crec que no m'equivoco dient que a les Terres de l'Ebre mamem els bous des de menuts. I si tenim en compte l'altra riba del Sénia, encara més.
Manel, crec que t'equivoques. Ni a tots els llocs, ni tothom.
Potser de vegades, hauríem de sortir més enllà dels nostres propis pensaments i les nostres conviccions.
Si em presentes un estudi científic sobre la matèria que avali la teva opinió, canviaré la meva.
Manel...
Això de que a les TErres de l'Ebre mamem bous desde menuts.??? Mentira.. Mames tu perquè vols.. Si aquesta mena d'actes no t'interessa, simplement no hi vagis i sobretot no et fiquis amb el tema. VEus? la Solució és fàcil, no et fiquis allí on no et demanin, o allí on no t'interessa. Ja n'estic fart de gent que diu que mama bous desde menut o gent com tú que es pensa que parlant del tema es sent més políticament correcte. P.D un informàtic que seguiex el teu blog
Mira, senzillament, parlo del que em dóna la gana i reflexiono sobre el que em dóna la gana. Queda clar?
Parla del que vulgues i reflexiona del que mes et roti.I no t'enfadis ni perdis els papers... Però si escrius al teu blog (que pots escriure el que et peti) no intentis involucrar a la majoria. que u sas fer molt bé aixó.
Auuuu.. adeuuuu
Els papers no els perdo. No intento involucrar la majoria. És una forma d'escriure si no t'has fixat, i una generalització prou vàlida en el cas dels bous.
Si et contesto com et contesto potser és que estic tip que anònims opinin, que et diguin què has de fer o no, alguns cops que et diguin qualsevol cosa, i es quedin tan amples.
Ja se que a lo millor pensareu que el meu comentari no ve a to, fins i tot us deixo que el titlléssiu de nostàlgic però la ona expansiva que representà el maig del 68 per tota Europa i América ha mort, i la seva lluita revolucionaria contra l’ imperialisme i la guerra del Vietnam que buscava en el marxisme la utopia, fa anys que la varem enterrar, a pesar de que per alguns,l’esperit revolucionari, ben entès com inquietud, ha pogut sobreviure intacte.
Una població amb la ideologia segrestada no diu res a favor d’un poble, dons es pot veure afectat fàcilment per la manipulació o fins i tot influenciat pel conformisme, i la autocomplaença. La manca d’esperit crític, es fonamental, entre altres coses, per tirar endavant una societat. Avui per avui, el reglamentisme cada cop teixeix mes espessa la seva teranyina entre nosaltres, i no recordo un període legislatiu tan prolífic com el que ens ha tocat viure ens aquest darrers anys. Paral•lelament la societat actual no s’identifica amb els seus dirigents, ja molt desprestigiats per tot tipus de fraus, i sorgeix la desafectació i el “tantsemenfotisme”, mentre l’atur sagna tossudament una societat sense ja quasi forces ni capacitat de reacció.
Els governants s’estan posant al menjador de casa nostra amb lleis absurdes, i prohibicions cada cop mes ridícules, possiblement per justificar-se ells mateixos, i s’està arribant al extrem de confondre els gustos personals, les tradicions i el risc propi amb el delicte.
De fa un temps ençà, un paternalisme mal entès ha fet aparició entre els nostres governants, tractant-nos com si fóssim tots uns adolescents immadurs, i el que es pitjor, de vegades qüestionant el principi de presumpció individual d’innocència. Un paternalisme del que penso ens hem d’alliberar urgentment sinó volem que ens manin fins i tot el que hem de menjar i beure, convertint la llibertat individual un altre cop en una utopia llunyana.
Publica un comentari a l'entrada