Després de baixar de Fortanete a peu amb el seu ramat d'ovelles, Lionel Martorell va passar ahir dissabte pel centre d'Amposta, amb un altre ramat però, de vaques, camí de l'Ametlla, per passar els mesos més freds, fins tornar cap al poble a l'estiu.
Quan pugem a Fortanete mon pare sempre m'assenyala per on va o per on anava el lligallo que ell, abans d'acabar-se establint a Amposta, recorria amb el ramat en la seva ruta transhumant entre Fortanete i Amposta. De Fortanete a la ribera i a la inversa, a peu, patint les inclemències del temps. Ara, en ple segle XXI, aquesta pràctica és residual i la transhumància és notícia, per estranya. Que duri molts anys.
Els sindicats, en aquest cas els majoritaris, UGT i CCOO, ja fa temps que han perdut credibilitat. Potser per això les vagues tenen la incidència que tenen, perquè al final aquestes organitzacions que se suposa que han de defensar els treballadors acaben defensant altres interessos que no se sap ben bé quins són. I ho dic per la negociació de la reforma de les pensions.
Aquest és un reportatge de TVE en el qual es parla de la caducitat calculada pels fabricants de les coses que comprem, per tal d'assegurar-se unes compres cícliques de nous productes. La bombeta incandescent com principal exemple durant el reportatge.
La veritat és que des de menut que he sentit que les coses avui dia no duren com abans, que es trenquen cada cop més aviat i que, a sobre, no hi ha una opció fàcil i raonable d'arreglar-les si no que et surt més a compte -aparentment- comprar-ne de noves. Impressores, rentadores, televisors,... tot aparells amb els quals ens pot passar això. No sé fins quin punt, si això es pot demostrar amb dades, pot ser admissible legalment per molta llibertat de mercat que hi hagi.
S'acusa Apple de practicar l'obsolescència programada amb els seus productes unibody. iPhone, iPod, iPad i MacBooks, amb carcassa d'una sola peça, la qual cosa posa difícil l'escalabilitat del maquinari amb el pas del temps. Ara bé, he de dir en favor d'Apple que entre els ordinadors que he tingut fins ara, de llarg els Apple són els que més temps he pogut utilitzar, sense canvis dràstics de sistema operatiu i sense haver de canviar components. Al mateix temps, Apple en part no necessita controlar l'obsolescència dels productes perquè sent una marca de moda, tothom està pendent dels nous productes per adquirir-los, ja que estan envoltats d'una atmòsfera cool que provoca compres embogides dels mateixos.
Però, a més de l'obsolescència programada, valdria també parlar del negoci dels consumibles. Se suma el negoci de màquines que costen relativament pocs diners, com les impressores, i el negoci dels consumibles associats, com ara els cartutxos de tinta. I el mateix podríem dir, per exemple, de les màquines de cafè que utilitzen càpsules. Els diferents formats de cartutxos/càpsules, l'exclusivitat del fabricant, el preu,... En el cas dels cartutxos també es parla d'obsolescència programada, en el sentit que es diu que la impressora demana canviar el cartutx abans d'hora, quan podria imprimir perfectament durant un temps més.
Avui m'he torçat el peu en baixar una vorera al carrer Mestre Sunyer d'Amposta. El lloc concret el podeu veure al mapa [clic] i a la imatge adjunta. Com es veu, una vorera sense acabar, ja que el carrer perpendicular no té voreres. Un mal pas i a la baixada corres perill de fer-te mal, i ja no parlo si es tracta d'una persona gran.
Per sort no m'he fet mal però, si me n'hagués fet, hauria fet una denúncia. Però, val la pena assumir les denúncies per mal estat de la via pública per sobre d'evitar mals per a les persones?
Si entreu al web de La Lira veureu que l'alcalde es compromet trobar un finançament per a l'escola de La Lira amb el nou departament d'Educació, i en un segon paràgraf s'indica que el marc de referència continua sent el model d'escola municipal. La revista Lira (PDF), inclou un editorial on s'explica com ha anat el procés per intentar un millor finançament per a l'escola de La Lira, amb l'anterior departament d'Educació. Segons allò que s'hi explica, el govern ampostí inicialment era favorable al model de finançament i ho deixava en mans dels socis de cada societat decidir. Si recordem, en canvi, hem sentit per activa i per passiva que, els socis d'una societat, La Filha, sobirans de la seva societat, han servit per negar que la decisió dels socis de La Lira, sobirans de la societat, serveixi de res. I a més, ens han volgut convèncer que això de l'escola municipal era negatiu.
És a dir, incongruències entre posicionaments inicials, posteriors i actuals, i coincidències. Coincidia que si s'aconseguia l'escola municipal abans, era el departament de Maragall qui ho havia fet possible. I coincideix que ara serà el departament de Rigau qui ho faci possible. Coincidia que hi havia eleccions a Catalunya. I coincideix que el mes de maig hi ha eleccions municipals.
Apple ha presentat el dia de Reis la Mac App Store, un dipòsit d'aplicacions, com ja tenia l'iPhone i l'iPad, per permetre que els usuaris s'instal·lin de forma ràpida i senzilla les aplicacions al seu ordinador Mac. Com sovint passa, els mitjans se n'han fet ressò, com gran novetat però, sense analitzar gaire aquesta "novetat".
Si teniu Ubuntu, des de ja fa unes quantes versions de la distribució que hi ha un dipòsit d'aplicacions al qual s'accedeix des del menú i que permet instal·lar aplicacions amb un clic. El sistema, a més, com presumeix Apple, ja s'encarrega d'avisar d'actualitzacions del programari instal·lat amb el seu gestor d'actualitzacions. Cal dir a favor d'Apple que també fa temps que els paquets de les aplicacions són el màxim d'independents de la resta de programari possible, amb pocs problemes de dependències.
La Mac App Store també té certes restriccions si algú vol publicar-hi alguna aplicació que ha desenvolupat. Per exemple, no es poden publicar aplicacions que facin una cosa que ja fa una altra aplicació que ja és a la App Store, on una aplicació d'Apple (fora competència); aplicacions que mostrin o continguin porngrafia (Apple decideix quins usos poden tenir les aplicacions, un navegador no podria ser-hi); programari que instal·li o sigui un complement (motors de video, ...); o aplicacions lliures amb llicència GPL, com s'ha sabut avui, quan Apple ha tret VLC de l'App Store per la seva llicència, a petició dels desenvolupadors del projecte, ja que Apple distribuïa VLC sense complir amb la GPL.
Per tant, una idea bona, no original però, bona, i a la vegada una iniciativa dolenta, com ja ha passat amb les App Store per a iPhone i iPad, per les restriccions que imposa l'empresa a les aplicacions que hi publica. Però, com que és molt cool, segur que molta gent ni s'ho mirarà això.
Toni Clapés demana si no es poden demanar responsabilitats penals pel dèficit que CiU diu que s'ha trobat a la Generalitat en arribar al govern. Potser la pregunta hauria d'arribar després d'una auditoria completa i d'unes conclusions que conduïssin a pensar que hi ha indicis de delicte. Si no és així el periodista no fa altra cosa que practicar el populisme. Cosa habitual, per cert, per moltes de les opinions que emet al seu programa de ràdio -programa que fa temps vaig deixar d'escoltar en benefici de la Sílvia Cóppulo-. En certs temes entra a fons, en altres no, per ignorància o desinterès, i en altres es limita a llençar frases que queden bé però, que una persona que crea opinió hauria de mirar-s'hi més.
Una cosa no treu l'altra. Si es fa una auditoria i es detecten irregularitats cal actuar. Però, cal fer memòria i qui ara reclama responsabilitats penals ha de fer memòria si aleshores pensava i opinava igual -que ho desconec-. També desconec si l'auditoria és tan ràpida de fer com per saber ja la situació de les finances o es triga tan com va trigar el tripartit a saber-ho. Ja ens ho explicaran.
Fa poc que una sentència als EUA ha servit per llegir afirmacions com que les imatges publicades a Twitter no són d'ús lliure. La sentència es relaciona amb un conflicte sobre reconeixement d'autoria d'imatges pujades a TwitPic, quin autor va demandar mitjans que les van utilitzar sense reconèixer-ne l'autoria. Tècnicament però, les imatges no es publiquen mai a Twitter si no que allí es publiquen enllaços a les imatges, les quals poden haver-se publicat a TwitPic, Flickr o altres serveis. És en aquests serveis on cal anar a mirar les condicions d'ús de les imatges (en el meu cas publico imatges a Flickr amb llicència Creative Commons Reconeixement-Compartir Igual, CC BY-SA) i també les condicions d'ús del servei. Quan algú puja imatges a TwitPic, segons les condicions del servei, conserva tots els drets sobre aquestes però, atorga al servei una llicència mundial, no exclusiva, lliure de pagaments, subllicenciable i transferible per ús i treballs derivats.
Tenia entès que la sentència era sobre el reconeixement de drets i no pas sobre ús de les imatges. Si es tractés d'aquest segon supòsit, si TwitPic hagués donat permís als mitjans per utilitzar les imatges, probablement la sentència hauria estat una altra. Em pregunto si l'autor, si els autors de continguts publicats a la xarxa, ho tenen en compte, quins drets atorguem quan hi deixem qualsevol obra.
No sé si seré capaç, perquè el futur no el tenim escrit o, millor dit, no el coneixem però, he creat un nou bloc, Un any en apunts, per escriure-hi un apunt per dia. Com deia, no sé si arribaré a complir-ho però, espero que així sigui i poder acabar l'any amb un bloc de 365 entrades que serveixin de reflex de com he viscut el 2011.
Sí, no m'agrada l'etiqueta 2.0 però, per entendre'ns, em refereixo a com s'han de citar continguts que procedeixen d'un servei en línia, ja sigui Flickr, YouTube, Twitter, Facebook, Google Books, etc. M'he trobat amb un cas d'un bloc que utilitzava una foto meva i en la llegenda posava com font d'aquesta Flickr. En canvi, al final de l'apunt on apareixia hi havia una completa referència de fonts, citades amb títols i noms d'autor.
Tenim el costum de dir que aquest o aquell video és de YouTube, que aquella foto és de Flickr, etc. però, oblidem que això només són serveis de publicació i compartició però, que l'autor dels continguts, la font real, és qui els ha creat. Així, les meves fotos de Flickr les publico amb una llicència Creative Commons Reconeixement-CompartirIgual (CC BY-SA), tret d'excepcions quan no són meves. Si algú hi entra i n'agafa una, la llicència li diu com pot utilitzar-la. Total llibertat però, citant la font, en aquest cas, jo, no Flickr. No vol dir que no es pugui dir que s'ha trobat a Twitter però, igual que amb continguts "tradicionals" respectem l'autoria a les referències, no costa res ser just i reconèixer l'autor. Perquè, encara que 2.0 i molts cops lliures, són continguts protegits amb la mateixa legislació que la dels continguts restrictius.
En canvi penso que de moment tots copaguem amb els nostres impostos. Si el percentatge de copagament de la nostra nòmina és insuficient, que el facin variable, com ja passa amb l'IRPF. Seria millor que no anar cap al model d'una salut pública més semblant a la d'una mútua més. Perquè aleshores caldria parlar més profundament del tema, de les quotes que ens resten de la nòmina, dels impostos en general, i caldria garantir un sistema just per a tothom.
En broma i seriosament a la vegada, pagar pel menjar quan estàs hospitalitzat, et dóna dret a exigir que et donin el que demanes i que a sobre tingui un nivell superior -sense pensar en cap cas concret-? I no posaria les bases perquè qui tingui més diners mengi més car, eliminant la igualtat que en els centres de salut pública té tothom?
Preocupacions davant de les novetats quan ideològicament són totalment oposades, ja veieu.
Em va sorprendre que Artur Mas nomenés Ferran Mascarell com conseller de cultura, sent aquest socialista. Gratament, evidentment, perquè era una mostra que no cal recórrer només al propi partir per escollir les persones que han d'acompanyar el president en la gestió del dia a dia del país.
La sopresa negativa ha estat que, segons diuen, el PSC hagi fet que s'auto-cessés de militància, com si fos un pecat capital accedir a ser conseller sota el mandat d'Artur Mas. Fins i tot llegia que Xavier Sabaté l'ha qualificat de "feble que es deixa comprar". A mi aquesta actitud del PSC i de Sabaté em semblen sectàries i no crec que responguin a la màxima de voler servir el país. Demostren que la màxima és servir el partit i a l'enemic, ni aigua. Una cosa és accedir a ser conseller i l'altra és que després s'acceptin polítiques amb les quals s'està diametralment oposat. Aleshores és el moment de criticar. Ara, simplement és, com deia, un atac de sectarisme.
Avui hem fet borraines. Una mica més tard del dia de més tradició -la nit de Nadal- però, en plena època de menjar aquestes fulles en forma de postres. Per fer-les podeu seguir vàries receptes a la xarxa, entre les quals recomano la que hi ha al web d'Amposta.info. Nosaltres hem utilitzat oli d'oliva en comptes d'oli de girasol però, la resta de recepta és la mateixa, tot i que ha donat per a més de 12 borraines (quantitat que hi consta).
Artur Mas ja és president. Els primers passos que està fent són positius. Fitxar un conseller socialista és positiu. El temps des del dia de les eleccions fins avui ha estat lleuger per a la ciutadania, és positiu. Veurem si les polítiques també són positives. Si ens agraden, cal reconèixer-ho i si no, evidentment, cal també expressar-ho.
Ara, a esperar els propers canvis de cares a les delegacions ebrenques, i els canvis derivats en altres càrrecs, un aspecte que cal canviar en aquesta administració nostra, el fer i desfer en cascada perquè les eleccions les ha guanyat un o altre.
Aquest 2010 ha estat l'any en què hem pogut arribar a veure 3 canals de televisió privada i del territori a la TDT. Canal TE, el més veterà, Canal 21 i Ebre TV. La TDT pública ni ha arribat ni sabem si ho farà. Es va parlar fa temps de fer una espècie de canal amb continguts precuinats, com ara el canal del Metro -però, penso que seria un gran error-.
A ningú no se li escapa que en un territori tan menut, tres canals de televisió privada, i un de públic si arriba a existir, són molts de canals. Tant de bo no fos així però, sempre tens la pregunta sobre quant de temps aguantaran, o quins sobreviuran amb el temps. De moment però, sí que podem opinar sobre els canals que veiem, sobre els seus continguts.
Si jo hagués de classificar-los, per al meu gust, de millor a pitjor, posaria en primer lloc Ebre TV, després Canal 21 i finalment Canal TE. Els dos primers penso, a més, que se situen molt per davant de Canal TE. Del poc que veig la televisió, de l'Ebre TV m'agraden els informatius, els monogràfics i el magazine que fa la Tere Giné. Hi ha un plus de qualitat que és d'agrair. De Canal 21 destacaria Tele Muniato junt amb els seus informatius també. El programa per a crios que fa Muniato Xou em sembla molt encertat i potser, si no recordo malament, inèdit a la televisió ebrenca. De Canal TE he de dir que poc a poc m'ha anat decebent. Els informatius continuen la seva línia, ni millor ni pitjor. Hi ha un excés però, de repetició de continguts. Sense criticar la persona, l'espai de Primitivo el pots veure dies i dies, sent el mateix cada dia que el veus, per no dir que com programa aporta poc. Primentons i tomates va ser una gran troballa a la televisió ebrenca però, també han caigut algun cop en la repetició, veient receptes de mesos enrere. No vull passar-me perquè cadascú fa les coses com pot, sobretot sabent que és tan complicat tirar endavant una televisió en un territori tan menut però, com consumidor del producte és el que penso.
Aquests darrers dies a la xarxa es parla del tancament -finalment venda- de Delicious, el servei de marcador social propietat de Yahoo! Molts usuaris s'alarmaven perquè s'arriscaven a perdre les seves adreces preferides emmagatzemades en aquest servei. Han aparegut propostes d'alternatives, com Diigo. I segur que més d'un ha decidit fer la còpia de seguretat de les seves dades de Delicious per canviar de servei.
Quan un president és escollit en segona tanda -sembla que a hores d'ara podria ser així amb Artur Mas-, quan ja se sap que serà president, i simplement es força la segona tanda per simple escenificació de disconformitats, tenim un problema. El país ja ha viscut prou teatre durant massa anys, ja hem tingut prou escenificacions. Siguem pràctics i fem que si Mas ha de ser president ho sigui ja i pugui començar a treballar des de demà mateix. Seria lògic, no? + GNU FDL
Després de baixar de Fortanete a peu amb el seu ramat d'ovelles, Lionel Martorell va passar ahir dissabte pel centre d'Amposta, amb un altre ramat però, de vaques, camí de l'Ametlla, per passar els mesos més freds, fins tornar cap al poble a l'estiu.
+ GNU FDL
