dimarts, 24 de gener del 2006

Estatut i renúncies

Ja ha passat l'eufòria inicial. Ja s'han fet les fotos. La funció teatral ha acabat i han hagut molts aplaudiments. No sé si han estat aplaudiments per allò que s'ha acordat o bé perquè es veu el final de tanta polèmica. Primer a Catalunya, molta polèmica per acabar en un acord, fotos i apludiments. Després, moltíssima polèmica a Madrid, la qual sembla que segueix un camí semblant. Els partits catalans sembla que malgrat reclamar que no es retallés el text acordat al Parlament, van pel camí de posar ells les tisores en mans del PSOE i li cedeixen l'honor de fer les retallades.

Que quedi clar, que potser l'acord aconseguit serà bo, millor que la situació actual. Però, el problema és que es parteix de posicions maximalistes i s'acaba empassant-se-les. Ara, després de l'eufòria, o bé després d'aprovar l'Estatut a Madrid, els partits catalans que li han donat suport haurien de fer una roda de premsa i explicar, punt per punt, tot allò que van dir que era irrenunciable i com ha quedat. És a dir, explicar si han renunciat a allò irrenunciable. I després que intentin convèncer els catalans, amb la mateixa estratègia que amb la constitució europea, que cal votar a favor. Potser amb menys soroll, amb menys declaracions, tot hauria sortit igual, i els ciutadans no patiríem la crispació diària del PP ni hauríem de desxifrar les intencions d'uns i altres a través de les seves declaracions públiques.