divendres, 17 d’abril de 2009

Contra el P2P

Llegeixo un article d'El País sobre la compartició de fitxers via P2P -associant-ho a descàrregues il·legals-, on el missatge que es dóna és que les descàrregues fan molt mal a la indústria cultural espanyola i que això està començant a canviar. De fet, posa una llista de canvis legislatius contra les descàrregues il·legals, malgrat que es deixa el recent rebuig per l'Assemblea francesa de la llei de Sarkozy sobre l'intercanvi de fitxers.

Missatges que apareixen:
  • La compartició de fitxers, tot i que David Bravo diu que no són difusió massiva, donen a entendre que sí que ho són. Diu que quan utilitzes un programa P2P estàs fent difusió massiva. Sabem que tècnicament és còpia privada, doncs no es fa difusió massiva sinó comunicació individual, entre parells, com l'acrònim P2P indica.
  • El cànon digital és ínfim i és per compensar els autors. No diu que aquest cànon és indiscriminat i que es paga tant si és per fer còpia privada d'obres d'altres autors com si és per a obres pròpies.
  • El P2P costa molts diners als autors. Em pregunto si la gent que es baixa sèries -que les pròpies cadenes de vegades pengen a la web- pagaria per veure-les, o si la que es baixa pel·lícules pagaria per anar al cinema, o si no ho fa igualment, o si la gent que es baixa música, ho fa per deixar de comprar CDs. Crec que s'equivoquen en el plantejament. Com diu David Bravo, haurien de prendre model de negocis com iTunes, i no intentar mantenir un model ultrapassat per la societat i la tecnologia.

Creative Commons License + GNU FDL