dilluns, 17 de desembre de 2007

Gadafi, l'amic

Quan era petit, quan encara anava a l'escola, va tenir lloc la guerra amb Líbia. Recordo que ens en parlaven a classe i que una de les coses de les que es parlava era de la potència militar i de l'abast que tenien els seus míssils, per si podien arribar a Espanya.

Aquests dies està per Espanya el president i dictador libi Muammar el Gaddafi. La seva cort és destacada pels mitjans. És rebut pels nostres governants, com cap d'estat que és. Informaven aquest cap de setmana que Aznar havia quedat per sopar amb ell. Hi ha dictadors ben vistos i dictadors mal vistos. N'hi ha a qui no els donarien ni aigua, i amb altres van a sopar, oblidant temps passat.s Hi ha estats sobre els quals plana l'ombra de la sospita quant a terrorisme, quant a drets humans, i n'hi ha d'altres que un bon dia, apadrinats per algun cap d'estat democràtic, acaben semblant els més demòcrates de tots.

Imagineu-vos aquests honors per a Hugo Chávez -càrrec electe-, a Fidel Castro -diguem-li dictador-, visitant Espanya amb tots els honors i amb Rajoy i companyia aplaudint. Sabem que això no seria així i que de seguida s'estriparien els vestits els guardians de la moral democràtica i voldrien que el govern els reclamarés l'arribada de la democràcia i del capitalisme al seu país, la garantia del respecte pels drets humans o permetre la discrepància amb el règim. Ara, aquests que actuarien com fariseus, callen i no diuen res, que ve l'apadrinat per Sarkozy, l'amic francès.