dilluns, 10 de desembre de 2007

La navegabilitat (III)

Continua el debat creuat amb els Ebrediputats. La Marfanta aquest matí feia referència a la seva darrera entrada sobre el tema de la navegabilitat de l'Ebre. Quan vaig llegir el seu text que té per títol La navegabilitat II, vaig fer una passada de principi al final. Allí, al final, veia una frase profètica: Terres de l'Ebre o és amb CiU o no serà. Ho sento, no vaig poder evitar llegir-la abans de fer una lectura detallada i no vaig poder evitar que això condicionés la lectura posterior. I és que una afirmació com aquesta és massa rotunda, massa atrevida. Les Terres de l'Ebre seran, amb CiU o sense CiU, amb el tripartit o sense el tripartit. Per sort les Terres de l'Ebre, com qualsevol altre territori, són o deixen de ser per la voluntat de la seva gent, no del partit que els governa.

L'article dels Ebrediputats s'estructura en diversos punts. El primer, sobre el finançament, continua amb l'afirmació que el projecte de navegabilitat de la Cambra de Comerç s'autofinança. I potser sí però, sempre que hi hagi una inversió inicial, gens menyspreable, per part de l'administració pública. És a dir, l'administració ha d'invertir i prioritzar un seguit de projectes per al benefici d'un projecte privat. Així ho veig jo, i no estic dient que no sigui una solució insòlita, desconeguda ni legímita. Però, a mi em sembla com si volguessin convertir l'Ebre en una autopista de peatge, per allò de la concessió de l'explotació de la navegació pel riu. No ho veig bé xiquets, ho sento, igual que no veig bé que hi hagi autopistes de peatge. Disculpeu-me si la comparació ha estat forçada.

El segon argument gira al voltant de la voluntat ebrenca de crèixer, de desenvolupar-se. Sembla com si el creixement anés lligat indiscutiblement a qualsevol projecte empresarial i que, tenir-ne dubtes -no un rebuig sistemàtic i irracional- fos pecat. Dins de l'argument es pregunten els Ebrediputats si pensem que podem continuar sent una societat rural, i és on em pregunto si no són ells els mateixos que voldrien més i més hectàrees de regadiu a casa nostra -i no els únics-. Evidentment que les Terres de l'Ebre no poden subsistir de l'agricultura i del turisme rural però, aquells que de tant en tant treuen un projecte que hauria de ser prioritari i que ens portarà el creixement, no són també els que no veuen malament que, mentres duri, el totxo ens aporti el creixement econòmic no sostenible en què vivim? L'altre dia podíem llegir que el Montsià serà una de les comarques on es noti més la davallada de la construcció. No és aquest un exemple de creixement no rural, clarament insostenible i de curta durada, comparant amb l'agricultura i el turisme rural? A mi m'agradaria que les Terres de l'Ebre esdevinguessin una regió tecnològica, tipus Silicon Valley o Sophia Antopolis, per deixar-ho més prop. I per això caldria reclamar les connexions de transport que ens calen, no les que tenim ara, caldria orientar l'empresariat a una indústria basada en la innovació, i podríem pensar que el capital humà que marxa a la capital a estudiar tornaria a casa format i preparat per aportar els seus coneixements al desenvolupament local i nacional. És una alternativa, diguem-li il·lusòria, impossible però, una alternativa.

El tercer argument és moralista, al voltant dels privilegiats que abans s'apropiaven del patrimoni de tots -eren altres temps-, la dreta franquista, i que ara han esdevingut l'esquerra de debò. És evident que en política hi ha molta gent que s'ha canviat de jaqueta, i que se'n canviarà. Però, tot i que avisen que és provocar, posar tothom al mateix sac és innecessari. Jo almenys ni em considero posseïdor de la veritat, ni de dretes ni d'esquerres de debò. Simplement expresso els meus dubtes sobre opinions que m'afecten com ciutadà. És més, encara em queda el dubte, apuntat ja per altres, no per mi, sobre l'impacte ambiental d'aquests projectes i la seva idoneïtat per al nostre riu -no per a les butxaques de qui h exploti-.