La crisi immobiliària i els pobres inversors

Ahir al 33 feien un programa d'economia on parlaven sobre la crisi en el sector de la construcció. Mostraven imatges de ciutats i pobles on s'han quedat els terrenys pendents de construir-hi o amb els edificis aturats, i en alguns casos sense la corresponent urbanització dels carrers. Un paisatge de desolació urbana. Van explicar que a les zones properes a Barcelona l'Àrea Metropolitana acabaria consumint l'excedent de pisos que hi ha actualment per vendre però, que en llocs com Alcarràs, aquest excedent era molt difícil d'eliminar.

Entre les persones que hi parlaren hi havia el president de l'associació de promotors de Lleida. L'home explicava la situació. No sé si pretenia fer llàstima però, semblava que els problemes pels quals passen les empreses immobiliàries fos més aviat per ser uns pobres ingenus de pensar que ho vendrien tot, que no pas per l'afany especulatori que va crear una espiral de vendre i apujar preus sense parar. Ho sento per ell però, no em pot fer llàstima un col·lectiu que veient que la vivenda pujava sense parar de preu, ho aprofitaven per guanyar més i més diners, sabent que això a la llarga acabaria explotant -algú es creu que els preus poden pujar indefinidament sense que ho facin els salaris?-.