El veia cada dia. Es passejava tranquil per sobre la vegetació, a la zona menys profunda, cercant menjar. La seva posició d'aguait de la presa, el seu coll corbat, concentrat en l'aigua, una imatge preciosa que es repeteix alhora en molts llocs del món, en molts llocs del Delta.Els martinets blancs passegen i mengen als arrossars, i surten volant a l'instant quan alguna figura desconeguda se'ls apropa. Aquest però, no era un martinet poruc. Era un martinet confiat. Un martinet de ciutat. Pensava que la distància entre ell i les figures humanes era prou com per ignorar-les i mantenir la concentració en l'aigua. El podies veure cada dia, a qualsevol hora, aturar-te sobre el pont, a la vora del passeig del riu, i no s'alterava, no sortia volant amb la teva presència.
Però, ell no sabia que l'acabaria caçant. Vaig disparar-li i vaig fer-lo meu per sempre més, va quedar immortalitzat a la memòria de la meva càmera. Així, si algun dia deixàvem de veure'ns sempre em quedaria el seu record digital. Per cert, ahir el martinet no hi era.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada