dilluns, 3 de novembre de 2008

La cimera del G-20 i Espanya

Les darreres setmanes el president del govern surt als mitjans amb la seva pressió per assistir a la cimera que es farà aquest més als EUA del G-20, per tractar de la crisi econòmica mundial. La setmana passada ens informaven els mitjans que el president francès podria cedir a Espanya una de les cadires que té reservades el seu país, de forma que, sense estar convidada, Espanya podria ser-hi. Alguns no s'atreveixen a criticar-ho, potser per no ser titllats per antiespanyols o poc patriotes. Però, crec que més d'un i d'una haurà pensat que tot plegat és una situació ridícula. Agrada a la ciutadania veure el president del govern anar demanant si us plau que deixin anar a la cimera? No ha quedat clar que Espanya no és considerada important per la resta de membres de la mateixa? No us recorda la pel·lícula Shrek i l'ase demanant ser elegit -sense voler fer cap comparació amb l'ase sinó amb la situació-?

Creative Commons License

1 comentari:

cinicat ha dit...

Crònica des de Washington
Publicat en Novembre 15, 2008

Ja som a la Cimera. Comencem amb un bon sopar, perquè al capdavall és al voltant d’una taula que es poden formular les grans propostes i es pot arribar a acords globals. I en això hi ha unanimitat: el sopar és exquisit. Això pinta bé.

I comencem el dia amb sessió fotogràfica. Als arribats a darrera hora, se’ls permet sortir a la foto a la fila del darrere. Ni que sigui estirant el coll, Zapatero també hi sortirà: primer èxit de la jornada.

Però ara comença la feina dura de veritat. ¿Hem de parlar de refundar el capitalisme o simplement de corregir-ne les desviacions?. La discussió és de gran calat: al Bush no li fa cap gràcia passar a la història com el causant d’una crisi que va provocar la caiguda d’un sistema que sempre s’havia cregut com infalible; però als líders europeus els faria molta il·lusió passar a la història com els iniciadors d’una nova era. Dels detalls de les mesures a prendre ja en parlarem després, però primer ens hem de posar d’acord amb el nom de tot el procés; i per respecte a l’amfitrió, sembla adequat abaixar el to històric de la Cimera.

Ara sí, ara parlem dels temes de fons. Una prèvia, però: parlem de les reformes que calgui, però sempre sense tocar els pilars del lliure mercat, ni de la llibertat d’especular, ni dels privilegis dels qui al cap i a la fi són els qui creen riquesa. Faltaria més! Acord total sobre la qüestió: hi ha uns principis bàsics inqüestionables.

Aleshores per on ens hi posem? Un dinar de gala, aquesta vegada amb senyores, per refer forces i preparar l’apoteosi final de la Cimera. Un estómac agraït sempre és un estómac amb més capacitat de pensar, i de pensar bé, està clar.

Arriba el moment clau de la Cimera. Calen propostes clares i contundents per a fer front a la greu situació. El món té els ulls posats sobre Washington, i n’espera grans resultats. El món no en pot sortir defraudat. La proposta que hi ha sobre la taula té més d’un impulsor: pot haver-hi conflicte per la paternitat de la brillant proposta que segellarà una Cimera realment exitosa. S’acorda que allà, es donarà com a proposta col·legiada, i després als respectius països, a partir de demà, cadascú que l’expliqui com vulgui.

Un llibre d’or on estamparan la signatura els participants de la Cimera. Una de les darreres serà la de Zapatero; Espanya ja figura en el mapa de les potències mundials!

La proposta és clara, contundent, resolutiva, eficaç: s’acorda crear un Grup de treball per estudiar les mesures a prendre de cara a fer front a la crisi mundial i retornar la confiança als mercats. Genial.

Tornem satisfets d’una jornada intensa. No sé si pot afirmar-se que hem refundat el capitalisme, però sí que hem escrit una pàgina memorable per a la història.