Sant Joan, la imatge de cada any

Les televisions obrien ahir -i els diaris ho fan avui- amb les imatges de les platges després de la revetlla de Sant Joan. Cada any les imatges són les mateixes. Gent que no vol acabar la festa a la platja, cossos policials desallotjant-la i les brigades de neteja començant a endreçar-la per als banyistes. Però, per ser les mateixes no deixen de ser sorprenents. Ens prenem una nit com la nit de l'any en què tenim llicència per fer de la platja un abocador, pensant que ja vindran altres a fer neteja. I crec que això ens ho hauríem de fer mirar.

De l'altra banda estan els petards, els coets. Sant Joan sense petards i sense fogueres no seria Sant Joan. Els crios s'ho passen de primera tirant coets, sortint en colla a fer una mica de soroll. Sempre hi ha crios que tiren petards que no sembla que siguin apropiats per a la seva edat. I sempre hi ha adults que, com que poden, compren petards potents i els tiren allí on els sembla. El nivell de soroll, pedres que surten disparades per l'explosió, espurnes que fan cap damunt de persones,... són aspectes de la festa que, tot i ser normals, poden ser molt molestos. Els decibels que alguns petards emeten en explotar són segurament molt superiors als permesos i ja portem setmanes aguantant-los. No m'explico que els músics d'un orquestra hagin de tocar amb taps a les orelles i que el veïnat d'una població hagi d'aguantar coets posats en llocs que fan de caixa de resonància, o en llocs on poden representar perill.

Algú pot titllar això d'estar en contra de la festa o dels comerços de coets però, simplement és una petició perquè es pensi en tothom, en qui fa festa, en qui no en fa, i en qui en fa però, té aversió per explosions -per por o per molèsties a l'oïda-.