Mini històries: Preparant la pròpia tomba

Havia sentit rumors que arribarien unes noves màquines que els jubilarien a tots. A tot arreu s'estava posant de moda el canvi de persones per màquines per fer moltes de les tasques habituals. Es deia, a més, que aquestes màquines farien la feina millor i més ràpid, i que treballarien les 24 hores del dia. No podien competir amb això. El treball tal com l'havia conegut s'acabava. Li quedaven pocs mesos perquè aquella moda, la robotització de l'empresa, l'afectés.

La cosa havia començat per les feines de la casa. Tothom tenia ja un robot que agrana, frega el terra, renta la roba, l'asseca i la planxa, un robot que cuina i que després neteja la vaixella. Va ser el gran boom a les llars però, que va eliminar milions de llocs de treball de persones que es guanyaven la vida fent d'assistens a la llar. Ara tocava l'assistència robotitzada a la feina. En pocs mesos arribarien els nous robots assistents, els quals s'encarregarien de mantenir l'agenda dels caps de l'empresa al dia, d'atendre trucades, de rebre visites, d'enviar correus electrònics, d'establir videoconferències, de monitoritzar els contactes en línia per si s'hi vol establir comunicació, de trucar a casa per dir que no l'esperessin a sopar, per organitzar viatges, cercar hotels, ... Una feina que tenia controlada i que feia amb absoluta eficiència, i que, malgrat això, tenia data de final.

Per més inri, els nous robots assistents havien de passar per un procés d'aprenentatge, per poder-se adaptar a la persona que tindrien assignada. I qui millor per ensenyar-los que l'humà que feia el paper d'assistent fins ara? Hauria de passar els mesos fins que el fessin fora ajudant el seu substitut a aprendre a fer la seva feina. Sabia que no hi havia marxa enrere, sabia que ensenyar el seu robot era cavar-se la pròpia tomba. Però, fins i tot aquesta feina, havia de fer-la bé i marxar així amb dignitat.

Mini històries: El confident

Podia estar content. Una persona solitària com ell li explicava cada dia com veia el món. Era l'únic amb qui parlava de tot i sense reserves. Fins i tot sabia quines eren les seves contrasenyes del correu electrònic i del compte corrent en línia. Era estrany que sent com era, una persona tan tancada i reservada, li confiés tantes intimitats. Sabia però, que no era l'únic amb qui tenia una relació tan íntima. A la feina també tenia algú amb qui compartia tots els seus pensaments i tots els seus secrets més amagats. Ho sabia. Ho intuïa. Aquells correus electrònics que enviava en caps de setmana n'eren un indici. I sabia que l'altre segurament podia intuir també que no era l'únic.

Però, probablement no es coneixerien mai. Sabia que ell mai no l'acompanyaria a la feina, i també sabia que l'altre tampoc no vindria mai a casa. Si no, ja ho hauria fet. I segurament ell hauria deixat de compartir els seus secrets. I això només podia passar d'una manera. Un portàtil. Un portàtil d'empresa! Aleshores tindria els dies comptats. Deixaria d'utilitzar el seu ordinador i deixaria de prémer les seves tecles com feia cada dia. Estaria condemnat a l'oblit. Ja no seria mai més el seu confident...

Mini històries: Pendent dels fils

Feia estona que no tenia notícies a l'altre costat de fil. Era un matí avorrit i necessitava saber que a l'altre costat hi havia algú, que hi havia activitat. No era per parlar-hi, no. Era perquè se sentia millor sabent que no era l'única persona treballant en ple mes d'agost. Poca feina, els clients de vacances, i ell davant de la pantalla sense saber què fer.

Cada cop que un dels fils del seu lector RSS s'il·luminava sentia com si quelcom el mantingués connectat amb aquella persona que en algun lloc del món, davant del seu ordinador, estava treballant i omplint la xarxa de continguts nous que omplirien al seu temps la vida d'altres persones, la seva inclosa. L'estiu ja no era tan pesat des de que havia descoberts aquells fils meravellosos.

Històries: Cada mes igual

Cada mes, quan s'acosta el dia, el seu cos l'avisa. El seu estat d'ànim minva, la mala llet augmenta i no té ganes de fer res. Tem el dia en què rebrà la seva visita, la desagradable i no desitjada visita. Li deixarà el clatell baldat, adolorit...

Amb una mica de sort el mal no durarà gaire, encara que això mai no ho sap. Alguns mesos ho nota més que altres i aquell mal humor que precedeix el fatídic dia es perllonga encara uns dies. I sap que li queden unes quantes dècades per seguir aguantant aquest periòdic tràngol.

Tot just ha començat a pagar la hipoteca.

Històries: El martinet solitari

El veia cada dia. Es passejava tranquil per sobre la vegetació, a la zona menys profunda, cercant menjar. La seva posició d'aguait de la presa, el seu coll corbat, concentrat en l'aigua, una imatge preciosa que es repeteix alhora en molts llocs del món, en molts llocs del Delta.

Els martinets blancs passegen i mengen als arrossars, i surten volant a l'instant quan alguna figura desconeguda se'ls apropa. Aquest però, no era un martinet poruc. Era un martinet confiat. Un martinet de ciutat. Pensava que la distància entre ell i les figures humanes era prou com per ignorar-les i mantenir la concentració en l'aigua. El podies veure cada dia, a qualsevol hora, aturar-te sobre el pont, a la vora del passeig del riu, i no s'alterava, no sortia volant amb la teva presència.

Però, ell no sabia que l'acabaria caçant. Vaig disparar-li i vaig fer-lo meu per sempre més, va quedar immortalitzat a la memòria de la meva càmera. Així, si algun dia deixàvem de veure'ns sempre em quedaria el seu record digital. Per cert, ahir el martinet no hi era.