L'excomunió també entén de classes socials

La cúpula eclesial espanyola, personificada davant dels mitjans en la figura del cardenal Martínez Camino, ja fa temps que va avisar que podria excomunicar els representants electes catòlics que donessin suport a la llei sobre l'avortament. La llei ahir va passar el seu darrer tràmit i entrarà en vigor en els propers mesos. En declaracions d'ahir del mateix cardenal, el rei d'Espanya si sanciona la llei amb la seva signatura no serà excomunicat perquè la seva és una situació única.

No és que estigui d'acord amb alguns dels aspectes de la llei. De fet, penso que avortar, d'entrada no em sembla una bona opció. La llibertat de la mare per sobre d'una nova vida indefensa no em sembla una opció de pes. Però, tot i això, l'Església espanyola cau en la incoherència molts cops, com quan va ser tova amb la guerra de l'Iraq, quan ha estat poc clara sobre la seva postura durant el franquisme, o ara, volent que creguem que des del punt de vista religiós, pel fet de ser rei pots signar una llei, que podries negar-te a signar per motius de consciència. No hi ha justificació per a la doble postura de la cúpula eclesial però, ja estem acostumats.

+ GNU FDL

El Papa contra l'ús de la religió amb finalitats polítiques

En la seva visita a Jordània el Papa Benet XVI ha demanat que no s'utilitzi la religió amb finalitats polítiques, contraposant-ho al corrent d'opinió que situa les religions com focus dels conflictes i per això cal eliminar-les de la vida pública. Crec que el Papa té raó en la seva petició de no utilitzar políticament la religió. Ara bé, Espanya és un clar exemple de contradicció entre aquesta voluntat del pontífex i l'actitud de la cúpula de l'Església i del partit que s'apropia de la moral catòlica. Molts catòlics, molts cristians, voldríem que les actituds reclamant polítiques moralment compatibles amb el catolicisme, fossin actituds més moderades i menys invasores en la política. Això no vol dir que cadascú actuï de forma coherent amb les seves creences. Però, igual que el PP -freqüent amplificador de les tesis de la Conferència Episcopal- demana que les esquerres o els ecologistes no imposin una forma de veure les coses, ells no poden imposar la seva forma de veure-les. L'actitud contra Educació per a la Ciutadania, contra els matrimonis entre persones del mateix sexe, etc., són exemples de religió utilitzada políticament o no?

+ GNU FDL

Avortament lliure i gratuït

No em sembla progressista recolzar l'avortament lliure i gratuït. No em sembla més tolerant qui el defensa. Em sembla una opció ètica i moral legítima però, discutible, que admet discrepància. Per a mi avortar, sobretot si no és a causa d'una situació de risc per al fetus o per a la mare, o perquè l'embaràs és fruit d'una violació, per exemple, no pot ser ni lliure, ni gratuït. Tampoc no em sembla que deixar en mans de noies de 16 anys la decisió sobre el futur del seu embaràs. L'avortament acaba amb una vida, més o menys avançada.

Malauradament, l'avortament és un dels elements de confrontació política per excel·lència, i l'utilitzen esquerra i dreta de forma partidista, com si d'avortistes només n'hi hagués a l'esquerra i d'antiavortistes a la dreta. És una qüestió moral i ètica la de l'avortament, no política. Però, tenim els partits que tenim i per això es contamina el debat. De la mateixa manera, no podem negar a l'Església la legitimitat per opinar i fer-ho de forma coherent amb la doctrina de defensa de la vida. Pot estar-s'hi d'acord o no però, cal reconèixer-ne el dret d'opinar.

El gran problema és que ens hem acostumat a etiquetar persones i partits segons els seus posicionaments en temes tan difícils de debatre. Pensar en una Espanya unida per a alguns automàticament és de feixistes. Per a altres parlar d'independentisme és tenir una mentalitat terrorista. En el tema de l'avortament ens trobem en una situació semblant.

+ GNU FDL

Existeix Déu?

Una de les notícies que atreu els mitjans és l'inici de la campanya a favor de l'ateïsme que s'anuncia en els autobusos de la ciutat de Barcelona. L'eslògan diu que "Probablement Déu no existeix. Deixa de preocupar-te i gaudeix la vida". No he vist excessius debats al voltant de la qüestió. Un a Canal Català aquest cap de setmana va ser prou encès. La campanya, a més, a fet que e-Cristians s'organitzi per contrarestar-la.

En primer lloc, crec que com qualsevol opinió ha de ser respectada. No veig cap problema que hi hagi qui no creu en Déu i que ho digui en veu alta per convèncer altres persones. Val a dir que la rotunditat sobre la no existència de Déu no hi és a la campanya, sinó una expressió de probabilitat. Es curen en salut. Aquesta campanya, malgrat que alguns, com vaig veure al Canal Català, vulguin associar-la a la crítica a l'Església -amb arguments passats de to, realment-, és una campanya sobre l'existència de Déu, sobre la religió, no sobre la institució eclesial en sí.

En segon lloc, el missatge vindria a dir que creure en Déu va associat a no viure la vida, a no gaudir-ne, quan això no necessàriament ha de ser així. Si sóc cristià és perquè m'hi sento a gust. És cert que potser hauria de ser més bon cristià i practicar la religió, cosa poc habitual en els nostres dies però, no penso renunciar-hi. La moral cristiana no és una mala moral. Si la campanya vol denunciar l'Eslgésia, la moral de l'Església, hauria de ser més clara i no escudar-se en si existeix o no Déu.

Ara bé, continuo dient que cadascú té tot el dret d'expressar-se i promoure campanyes per fer sentir la seva veu. I la resta té el dret de fer-los cas o no. Amb tolerància tot és possible, o almenys hauria de ser-ho.

Batejos civils

Llegeixo a La Marfanta que CiU i PP van rebutjar una moció d'ICV perquè l'Ajuntament de Tortosa pogués celebrar batejos civils. La justificació de la proposta sembla que és la comparació amb el fet que sí que se celebren matrimonis civils. Discrepo. Els matrimonis civils són quelcom més que una cerimònia i, qualsevol matrimoni religiós, per ser efectiu legalment té al darrera un matrimoni civil.

Amb la intenció de celebrar batejos civils -i comunions, i confirmacions?-, la primera idea que em va al cap és la de voler crear equivalents laics a cerimònies religioses. Les celebracions religioses tenen el seu sentit, sigui o no compartit. Crear cerimònies alternatives, en canvi, quin sentit té, que tothom pugui celebrar una o altra cerimònia, en funció de si és creient o no, que tots els crios puguin fer la comunió o la seva alternativa laica, per poder anar vestits de mariner o de princesa?

Recordo que en una exposició sobre la Guerra Civil, que no recordo on la vaig veure, hi havia diaris de l'època on es parlava de la celebració alternativa dels Reis, el 6 de gener, amb un text de menyspreu cap a la celebració religiosa. Aquestes propostes de batejos laics sempre em recorden, tot i que respectuoses amb la religió, aquella notícia. I, malgrat ratllar la demagògia, també és per dir que havent tantes coses importants per resoldre, aquestes propostes són de dubtosa utilitat social.

Discrepàncies amb Jiménez Losantos

Sembla ser que a l'Església comencen a sorgir veus públicament discrepants amb Jiménez Losantos, com podem llegir en diversos mitjans, entre ells La Vanguardia. Diumenge aquest mitjà entrevistava el cardenal Martínez Sistach i en parlava amb claredat sobre l'opinió que li mereix la línia d'alguns programes de la COPE i com afecta la imatge de l'Església. Em pregunto com és que altres, com Rouco Varela, no pensen igual, encara que en aquest cas no m'estranya, doncs sembla ser que el cardenal no dubta a posicionar-se políticament. Tenim una Església que sembla que té encara elements que recorden aquells bisbes i cardenals que surten a les fotos amb el braç alçat. Seria una alegria que el Vaticà fes alguna cosa per fer que l'Església fos realment de tots i no només d'aquells que pensen com determinats individus, els quals mostren dia rere dia com no s'han de fer les coses.

Com deia, tradicions fora de temps

Tortosa repeteix la celebració del Carnestoltes un cop ja s'ha entrat a la Quaresma. Segons llegim a El Punt, els actes començaran el proper dia 8 de febrer i l'enterarment de la sardina serà dimarts, 12 de febrer. Penso que això no té cap lògica. Si se celebra el Carnestoltes és perquè se segueix el calendari de celebracions cristianes -catòliques-. Ningú no ens obliga a celebrar-lo. Però, ja que se celebra aquesta festa, tenint en compte que avui és Dimecres de Cendra -final de la rauxa, principi del període de recolliment-, hauria de respectar-se el calendari i celebrar avui l'enterrament de la sardina. No podem reivindicar el laïcisme i celebrar festes relacionades amb el cristianisme -o cercar substituts-, i al mateix temps, no podem celebrar aquestes festes i alterar el calendari segons ens convingui.

El paper de l'Església

Aquest cap de setmana -i avui n'és notícia- la Conferència Episcopal Espanyola (CEE) s'ha refermat en el seu comunicat, en boca del seu vicepresident, Antonio Cañizares. La precampanya ha tingut aquest tema, inevitablement, entre els continguts dels discursos i declaracions que hem vist als mitjans. La CEE ens diu que no callaran mai, que el comunicat no contenia imposicions sinó exhortacions no partidistes, i que els continguts no pretenen contentar els homes sinó Déu, qui aprova les seves actuacions.

Dissabte Fernando Ónega expressava en el seu article d'opinió a La Vanguardia, el seu dubte com cristià sobre si els bisbes espanyols estaven o no equivocats amb la seva actuació. Penso igual, i suposo que hi haurà molts crisitians que se sentiran contrariats pel comunicat de la CEE. Personalment, em contrarien les declaracions de la cúpula eclesial espanyola molt sovint, des de que han decidit prendre part política a la societat.


Els bisbes fan menció del servei a Déu per dir d'alguna manera que no s'equivoquen. L'Església espanyola faria bé d'acceptar que es pot equivocar. No hem d'oblidar que aquests que tot i no equivocar-se, l'Església espanyola va posicionar-se en un dels bàndols durant la Guerra Civil i va aprofitar-se i participar de la dictadura franquista, amb tot allò que comportà. Per tant, com a mínim, els bisbes espanyols han d'acceptar que són humans i que es poden equivocar.

Els bisbes catalans i la Conferència Episcopal

Els bisbes catalans comparteixen el contingut però, no les formes, del comunicat de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE). Diuen que s'ha malinterpretat el comunicat de la CEE. Malauradament estem acostumats a malinterpretar els comunicats i les declaracions de la CEE. Cada cop que el cardenal Rouco, el secretari de la CEE, Martínez Camino, o el cardenal Cañizares fan declaracions les malinterpretem. Cada cop que convoquen manifestacions amb un clar sentit polític a favor del PP les malinterpretem. La religió catòlica no és de dretes ni d'esquerres però, la cúpula de l'Església espanyola sembla que sí. I això és així, sense haver de fer gaires interpretacions.

Hipocresia a la Conferència Episcopal

Avui la cúpula de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE) ha demanat que es voti a qui no reconegui cap organització terrorista com interlocutor, a qui no vulgui el matrimoni entre persones del mateix sexe, a més de remarcar la necessitat de votar tenint en compte els continguts dels programes en relació amb la moral cristiana.

Cada cop que sento pronunciar-se la cúpula de l'Església catòlica a Espanya em carrego d'indignació. Per començar, dins de l'Església hi ha qui pensa diferent d'això, per exemple, el bisbe emèrit de Sant Sebastià, José María Setién. El mateix president de la CEE opina sempre en un to més conciliador. Però, sembla que a la CEE mana el sector dur. Aquest sector dur però, remarca amb insistència els aspectes que no els agraden ara que governa el PSOE però, durant el govern d'Aznar no. I Aznar, recordem-ho, va donar suport a una guerra injusta i il·legítima, cosa que per a un catòlic ha de ser totalment rebutjable. Dues formes de mesurar les coses, segons qui governa. És una apreciació.

La CEE pensa que governa només per a les ideologies de dretes. Els cristians que no compartim la política del PP com ens hem de sentir? Potser pretenen que no pensem i que creguem a cegues què ens recomanen?

Defensant la família tradicional

Ahir es va fer un acte en favor de la família tradicional. En aquest acte, on va oficiar una missa l'arquebisbe de Barcelona, es va fer una crítica als matrimonis entre persones del mateix sexe, l'avortament i l'assignatura d'educació per a la ciutadania. Partint de la premissa que la ideologia de les persones s'ha de respectar, un acte així em sembla que utilitza arguments molt discutibles, i ho dic com cristià, que he optat per una família tradicional.

No em sembla bé que algú afirmi que el fet que els homosexuals es casin entre ells sigui un perill per a la família. Si hom té clar amb qui es vol casar i amb qui ho ha de fer segons les seves creences, s'ha de respectar la seva opció però, també ha de respectar la dels altres. Crec que la base de la família, abans del sexe es l'amor, i no podem anar dient a les altres persones a qui han d'estimar per ser família. Veure l'existència de famílies que no les formen persones de sexes diferents com una agressió és voler que tothom pensi igual, és no respectar la pluralitat de pensament en una societat com la nostra.

Quant a l'avortament, jo ho veig com un tema que s'ha de tractar amb molta cura. S'està barrejant un tema que hi ha als jutjats amb una crítica al govern. Jo no sóc dels que opina precisament que l'avortament ha de ser lliure, que ha de ser campi qui pugui, perquè hi ha una vida en joc, a més de la de la mare però, un altre cop, cal anar amb compte en traspassar la línia del respecte a les ideologies dels altres, i la línia del respecte al sistema democràtic.

Finalment, l'assignatura d'educació per a la ciutadania hauria de ser benvinguda. No s'ha de veure com cap agressió a la figura dels pares per educar els fills. És més, vivim en una època en què els pares deleguen excessivament en el sistema educatiu l'educació dels seus fills. I doncs, quin problema hi ha? A més, una assignatura que intenti transmetre als fills valors no hauria d'estar mal rebuda. En qualsevol cas, hauria d'analitzar-se i veure si s'ha de millorar el seu contingut.

ZP i la cúpula de l'Església a Espanya

Mentres la setmana passada la cúpula de l'Església espanyola feia campanya contra el govern espanyol aprofitant un acte religiós, avui és notícia que el president del govern es referma en la seva resposta sobre d'on provenen les lleis que s'aproven, sobre el caràcter democràtic d'aquestes i de la necessitat de respectar-lo. Si bé qualsevol llei ha de poder ser discutida -ho va ser el PHN, per exemple-, també és cert que els límits de la discussió han d'estar clar. Els altars no són el lloc per fer campanya política. La religió no és de dretes ni d'esquerres, és religió. I sembla que la Conferència Episcopal prengui partit per un dels colors de l'espectre polític, tot i que allí també hi ha aspectes polítics rebutjables, com el suport a polítiques especulatives.

De vegades penso que aquesta cúpula es trobaria molt a gust aixecant el braç i fent la salutació romana, com en els vells temps. Malgrat això penso que no és incompatible aquest comportament de la cúpula eclesial i ser creient. Altres pensen el contrari.

Un altre aspecte que és de destacar és que el president de la Conferència Episcopal, des de que va ser elegit deixant fora de la presidència el cardenal Rouco Varela, sembla que sigui un figurant i que manin més els que té per sota, com el mateix Rouco. Perquè mentres Rouco i companyia la setmana passada atacaven el govern, el president va fer unes declaracions en sentit que es podria considerar contrari fa uns dies en una visita a Catalunya. Quina és l'opinió més versemblant dins de la cúpula?

Per què ens fem grans?

Fa un parell d'anys que tinc un parent a Jesús, després d'un infart cerebral. Els inicis van ser difícils, amb poques esperances de sortir-se'n però, amb un desenllaç que es pot considerar satisfactori donada la gravetat. Això no treu que des d'aleshores hagi esdevingut totalment dependent i que haguem vist un deteriorament progressiu del seu estat de salut. L'esperança mai no es perd però, i a més, serveix per apropar-te més a les persones que estimes.

Avui m'he trobat una persona -no som família- que és un exemple en majúscules de conservar l'esperança. Després de patir del cor, de tenir la parella amb el mal lleig que diuen, me l'acabo de trobar pel carrer, caminant amb energia, i m'ha explicat amb el somriure als llavis que li han tret un tumor dolent també. M'he quedat de pedra, a la vegada que admirat per l'actitud davant de l'acumulació de situacions adverses a la vida. Des d'aquí li envio una abraçada com reconeixement d'aquesta forma de prendre's les coses.

És possible, penso, que la religió sigui un dels factors per enfrontar aquestes penes que ens porta la vida. Com alternativa, una bona teràpia psicològica segurament pot ajudar en casos com aquests. Però, no deixo de pensar que és impressionant veure una persona amb tanta energia amb tot allò que ha passat, que passa i que passarà.

La pregunta del títol me l'he fet just després d'acomiadar-me d'aquesta persona de la qual us parlo. Per què ens fem grans? Per què hem de ser conscients de tantes penes que es passen a la vida? Amb l'alegria que vivíem de menuts?

Les beatificacions

Primer que res, no tinc res contra les beatificacions de màrtirs, de persones perseguides per la seva fe cristiana. És més, com cristià i com persona crec que són exemples de coherència amb la fe, i exemples d'on no s'ha d'arribar per defensar les idees -ho dic pels seus assassins-. Ahir la televisió -i avui la premsa escrita- informava sobre el multitudinari acte debeatificació, la més gran de la història. En aquesta informació es podien veure persones que assistien allí per motius religiosos, ja fossin familiars o no de les persones assassinades als anys de la Guerra Civil però, també hi havia nostàlgics del franquisme, alguns dels quals no tenien prou edat per fer-se la idea de què va suposar la Guerra Civil i la dictadura. Un home ahir va sortir als informatius afirmant que els franquistes eren els bons i mantenia en la seva ment la idea de la "cruzada". En fotografies d'avui es poden veure joves fent la salutació romana, amb banderes franquistes, a la plaça de Sant Pere del Vaticà.

Malauradament hi ha qui, per la seva condició de ser de dretes i molt de missa, no volen reflexionar sobre què va passar després d'acabada la guerra. La reflexió que es demana als ja castigats vençuts de la Guerra Civil, no se l'apliquen els vencedors, els que van donar suport a la persecució dels republicans o a la delació de veïns per tal de beneficiar-se de la seva desaparició per una suposada militància republicana. D'històries sobre les atrocitats de republicans i revoltats n'hi ha a tot arreu. Per desgràcia encara avui la democràcia espanyola ha de veure com els que van estar aprofitant el seu poder per eixafar els vençuts durant 40 anys, posen el crit al cel quan els altres reclamen dignitat i justícia.

I això no és de cristians, germans.

La memòria històrica

Sent catòlic no puc suportar que el portaveu de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE) sigui tan parcial quan critica la Llei de la Memòria Històrica. Durant els anys 30 del segle XX, durant la II República, va haver persecució religiosa per part de persones que no sabien respectar els altres. No sé però, si això pot utilitzar-se per acusar el govern d'aleshores de donar-li suport. Millor dit, no és que no ho sàpiga, sinó que no ho accepto. De pistolers n'hi havia de dretes i d'esquerres. La República pretenia separar la religió del govern, cosa comprensible i que entenc que a l'Església no li agradava. Això i moltes altres coses explicarien el suport eclesiàstic a la Cruzada Universal.

D'aquesta croada no se'n recorda la CEE quan parla de les víctimes dels rojos, No se'n recorda ni d'aquesta croada ni de la posterior depuració que, sota pal·li i amb el braç a l'aire, va durar quasi quaranta anys. És just, molt just, que les víctimes del franquisme, tan víctimes com les persones innocents mortes per revenges a la rereguarda republicana durant la Guerra, siguin reconegudes i la seva memòria dignificada. La CEE hauria, d'una vegada per totes, demanar perdó pel passat franquista de la institució i deixés de fer plantejaments que semblen ancorats en la dictadura.

Símbols religiosos a l'escola

Jordi Perales ha encetat un debat interessant al seu bloc arran del cas de la nena que ha estat readmesa en una escola de Girona després que Educació ho decidís, arran de la prohibició del centre per dur el xador, el mocador al cap islàmic -jo no li diria vel si no tapa la cara-. És un debat complicat però, que cal enfrontar, sobretot s'ha de clarificar en l'àmbit del sistema educatiu. Penso que impedir que una nena vagi a l'escola perquè no es treu el xador és exagerat. Com diu Jordi al seu bloc, hi ha altres formes de vestir, no representatives de cap religió però, sí d'una realitat social i cultural, molt més escandaloses si es mira bé.

A França es va prohibir qualsevol símbol religiós a l'escola. No sé ben bé si a l'escola s'han de prohibir els símbols religiosos, almenys els que no impideixen el curs normal de la classe, cosa que inclou veure la cara dels i les alumnes. Si es prohibeix el xador a l'escola s'haurà de prohibir dur creus al coll a la vista de la resta de persones, estampetes, cadenetes amb relíquies, etc. I no crec que sigui aquest el camí. És més, és una forma d'aprendre a conviure amb altres sensibilitats culturals i religioses. De ben petits els nens i nenes tenen l'oportunitat de viure en un ambient de diversitat, fent extensible el concepte de diversitat a l'àmbit religiós.

Hi ha qui diu que aquestes persones no s'han integrat a la societat on arriben. Bo seria analitzar si realment és així, si aquestes persones -el tema de la immigració convida a generalitzar- viuen immersos en un ambient on predomina la seva cultura i religió. Però, també s'hauria d'analitzar per què. Per què el casc antic d'algunes ciutats és on es concentren els immigrants, per què volen crear-se un gueto o perquè també hi ha interessos de diversos tipus que els hi porten? Som hipòcrites en aquest tema? I nosaltres, què faríem si emigréssim? Què van fer els espanyols quan van emigrar a Alemanya, per exemple, es reunien entre ells o es barrejaven de forma generalitzada entre la gent del país?

També es parla dels drets de la dona. El mocador és el símbol de la submissió de la dona islàmica. A casa nostra no fa tants anys que això era així. I encara ara, algunes personalitats femenines quan acudeixen a misses al Vaticà o a l'Almudena, per exemple, vesteixen amb una indumentària pròpia d'altres temps. Els pares són els màxims responsables de l'educació dels fills -incloent la religiosa-. Podem entrar en el debat de si els pares obliguen la nena o no, igual que podríem plantejar que els pares cristians obliguen els fills a fer la comunió, vestir-se de marineret, sortir a la processó de Corpus,... -i compte, que ho dic com catòlic i sense posar-hi objeccions-. És un debat complex que s'ha mediatitzat excessivament.

Adolescent predicador

Fa uns mesos posava una entrada sobre un crio predicador, que difon el missatge creacionista de la vida, contrari radicalment a la teoria de l'evolució. Aquí hi ha un altre video del crio crescudet.

El Bisbat de Tortosa té nou web

No sé si és recent però, m'he topat amb el nou lloc web del Bisbat de Tortosa, fet amb Joomla!, programari lliure: [http://www.bisbattortosa.org].

Crio predicador

Els creacionistes estan en creixement als Estats Units. Confonen la teoria de l'evolució amb un plantejament de negacionisme de l'existència de Déu. No admeten una lectura no literal de la Bíblia. Aquí tenim un auditori nombrós entregat a un crio que parla contra la teoria de l'evolució, fent afirmacions demagogues, amb un discurs impropi d'un xiquet de la seva edat. Una llàstima que l'hagin manipulat fins aquest extrem.

Reserves espirituals

Explica El Plural que la revista Alfa y Omega, distribuïda pel diari ABC amb el vist-i-plau del cardenal Rouco Varela, diu que Polònia és una de les reserves espirituals d'Europa per la seva política contra la homosexualitat, la pornografia, la prostitució i l'avortament. És contradictori estar contra l'avortament i a la vegada veure amb bons ulls que els bessons Kaczynski, els dos màxims mandataris polonesos, estiguin a favor de la pena de mort. És increïble que en aquestes alçades un país europeu es proposi perseguir les persones per la seva inclinació sexual. Però, a banda de la discrepància amb allò que vol fer el govern polonès, abans de qualificar Polònia com una reserva espiritual d'Europa caldria rememorar quan Espanya era qualificada per la reserva espiritual d'occident. Les atrocitats que es van fer en aquella reserva espiritual no eren massa catòliques que diguem, malgrat que la cúpula eclesiàstica espanyola tracés Franco com un sant i fes la salutació romana, en connivència amb el règim. Però, és clar, això no interessa remarcar-ho per a alguns.