divendres, 31 d’agost de 2012

#IVA a l'Europea però, salaris i prestacions...

Demà puja l'IVA. En alguns productes, de forma espectacular. L'IVA general al 21%. El material escolar, excepte els llibres de text, del 4% passen al 21%. Una benvinguda molt agradable de cara a la costa de setembre. Qui es mori demà pagarà un 13% més que si es morís avui. Senyal que la mort és un gran negoci, una font de recaptació important per a l'Estat. Les perruqueries es poden preparar per pentinar menys gent, ja que passen del 8% al 21% en un dia. I cinemes i teatres també es poden preparar per veure les sales buides gràcies a la gran pujada de l'impost, del 13%.

El ministre Montoro, el xulo de Montoro, ja va dir-nos que com que hi ha molta gent que no paga l'IVA que li toca, ha hagut de pujar-lo. Com si ara aquells que facturaven en B passaran a facturar-ho tot. Resultarà que aquells que pagaven l'IVA seran els que carregaran amb la pujada, està claríssim.

Com deia un home a la tele en ser preguntat, ens pugen l'IVA com a la resta d'Europa però, els ingressos no són els mateixos. El govern espanyol, igual que fa el govern català i les patronals, ens compara amb Europa quan augmenta la càrrega fiscal, ja sigui directa o indirecta però, a l'hora d'estudiar salaris i prestacions no volen saber-ne res perquè quedarien evidència. I és que el país que Aznar va posar suposadament a la primera divisió de l'economia europea en realitat mai no hi ha estat -Zapatero va mantenir la farsa-, i ara en paguem les conseqüències.


Creative Commons License + GNU FDL

Taps, donacions i la cosa pública #solidaritat

TapsFa poc debatia amb un amic sobre el sistema sanitari dels EUA arran de la situació de la sanitat pública a Espanya i Catalunya i d'alguna notícia que ara no recordo sobre l'assistència sanitària allí. Ell veia amb bons ulls el funcionament del sistema nord-americà, en el qual qui no té diners té unes limitacions importants d'accés a la sanitat però, que -i aquí veia ell la part bona- sempre té opció de demanar ajuda a associacions privades. D'alguna manera aquí ens acostumem poc a poc a això, encara que, per sort, encara pensem que la sanitat pública ha de continuar sent-ho i ha de ser universal, malgrat els governs.

Les maratons de TV3, les donacions a ONGs, les microdonacions a xiquets malalts que necessiten seguir tractaments cars i no coberts per la sanitat pública, la ja estesa recollida de taps per recollir diners
per facilitar cadires de rodes o tractaments a xiquets, són exemples de la solidaritat de la gent, i un reflex de la injustícia d'un sistema que en determinades situacions d'extrema necessitat no fa allò que hauria de fer, vetllar pels ciutadans.

Creative Commons License + GNU FDL

dijous, 30 d’agost de 2012

Nostàlgics contra els #comunistes

Durant el franquisme es perseguia les persones que no combregaven amb el règim, que havien tingut relació política amb la República, que tenien ideologia comunista, etc. La literatura [1] ens mostra com els franquistes van arribar a sostreure els fills de les famílies comunistes per educar-los a la seva manera, o els mataven davant de les seves mares -els pares normalment havien estat detinguts i/o afusellats-, i també ens explica com el règim feia experiments amb persones d'ideologia comunista per demostrar les anomalies mentals que tenien. Quan avui he llegit que un regidor del PP de Leganés, Jesús Gómez, proposa que es tregui la custòdia dels fills als pares d'ideologia comunista per ser el comunisme una secta criminal, inevitablement he recordat les lectures sobre els experiments de Vallejo-Nájera orientats a demostrar que els comunistes no eren persones normals. Segur que  el senyor Gómez desitjaria abolir la democràcia i tornar a la dictadura i així poder depurar els no afins, perseguir comunistes i invertits.

[1] Els nens perduts del franquisme. Vinyes R., Armengou M., Belis R. - Proa, TV3 2002.

Help those suffering in the Horn of Africa

Docents al menjador #aguirre #pocavergonya

Espanya, país de pandereta. Polítics com Esperanza Aguirre ho confirmen. Polítics que dia rere dia ens ofereixen idees i declaracions impròpies de persones intel·ligents i responsables. Recordem el pobre diputat del PP que les passa magres amb més de 5000 euros al mes.

Resulta que la presidenta de la Comunitat de Madrid diu que el cost del servei de menjador als centres educatius s'abaratirà fent que els docents siguin els vigilants i no monitors, com fins ara. Com que és dins del seu horari laboral vol obligar-los a fer-ho. Els sindicats diuen que no té cap base legal pretendre que els docents facin aquestes tasques.

Us imagineu però, que els il·luminats que ens governen també, per reduir costos, prescindissin dels seus càrrecs de confiança per fer ells la feina? Al cap i a la fi ells han estat els elegits per fer la feina per la qual cobren i no pas els seus col·locats a dit. Evidentment, sempre hi ha arguments dels que prenen aquestes decisions per dir que és la millor opció però, que en el seu cas no és aplicable. Com deia, país de pandereta.

Creative Commons License + GNU FDL

dimecres, 15 d’agost de 2012

Un #ConcertFestes2012 estrany

Concert a la Plaça 2012: La FilhaAhir va celebrar-se el tradicional concert de les dues bandes ampostines a la plaça de l'Ajuntament. Com sempre ple de gom a gom i la gent contenta pel magnífic concert. La rivalitat sana, que si uns ho han fet millor, que si els altres. Els músics vam posar punt final a l'esforç dels darrers mesos. Els de la Lira ara ja descansarem i els de la Filha tenen per davant els cercavila per la ciutat.

El concert d'enguany va tenir uns quants canvis respecte dels anys anteriors. Els músics no ens vam col·locar just davant de l'Ajuntament si no que ocupàvem gran part de la part empedrada de la plaça, enganxats a l'església. No estàvem elevats si no a peu pla. El públic ens envoltava i el teníem realment molt prop. Veient la imatge del tancat que hi havia per a la banda quan vam arribar em va recordar el tancat del Mercat a la Plaça on es fa el teatre a la nit.

Com músic puc dir que no m'agrada tenir el públic tan prop, no per por ni vergonya si no perquè no ajuda a la concentració. Gent que es mou, que parla, sorolls,..., són factors que cal tenir en compte i que s'amplifiquen quan la distància és menor. Els propis músics en un lloc com el d'ahir ens sentíem menys els uns als altres. El públic de primera fila no podia escoltar la banda en la seva globalitat perquè tenia massa prop els músics. Si tenia la primera fila de públic a un metre crec que parlo amb coneixement de causa. La distribució de l'espai també va fer que l'entrada de les bandes fos una mica estranya, havent de fer un gir i col·locant-nos com podíem.

Diuen els rumors que ampliar l'escenari per al concert costa 2000 euros i que per això no s'ha fet. Si és així, amb 49 edicions del concert, com és que l'Ajuntament no s'ha plantejat tenir un escenari de propietat? Sí que s'han preocupat de tenir gàbies i barreres per als bous des de fa anys, no? No es podien treure 2000 euros d'un altre lloc que havien de treure's del concert més important que es fa a Amposta en tot l'any? Així apreciem les societats musicals de la ciutat de les quals presumim quan convé? Crec que els músics, per sort, malgrat ser agrupacions no professionals, demostrem la nostra professionalitat adaptant-nos a qualsevol ubicació, malgrat que, com la d'ahir, no sigui la més adequada.

A veure si l'any vinent, amb els 50 anys de concerts a la Plaça, s'ho plantegen millor.

Creative Commons License + GNU FDL

dilluns, 13 d’agost de 2012

Benvinguda de Pau a #LaLiraAmpostina

La Lira Ampostina: benvinguda a PauAvui hem anat en cercavila tocant fins casa mon nebot Pau, per donar-li la benvinguda a la banda. Com és habitual, Octavi ha dirigit unes paraules als pares -mon germà i ma cunyada- i familiars, d'agraïment, de benvinguda i d'esperança en el futur musical i personal de Pau. Unes paraules que han estat emocionants i que per la part que em toca agraeixo molt.

Octavi ha recordat en les seves paraules quan allà al 1981 va arribar a La Lira i es va trobar amb unes quantes famílies, entre les quals la família Zaera, implicades en la formació dels seus fills, implicades en la Lira, les quals li van facilitar la feina acabat d'estrenar com director i mestre. Perquè Octavi sempre ha estat "lo mestre" i sempre ho serà.

Recordo aquella sala al primer pis de l'antiga escola. Pepita Giné encara no havia arribat a La Lira i tota la feina la feia Octavi. Més tard arribà Pepita i la teníem a ella per a solfeig i teoria i a Octavi per a l'instrument. Vaig aprendre clarinet amb Octavi fins que vaig passar a fer el grau superior al Conservatori de Barcelona però, recordo molt bé l'època de La Lira. Quan sortida de l'escola o de l'institut ma mare m'esperava al cantó del que era la Unió, amb el clarinet, per no perdre temps i arribar a l'hora a classe. Una mica d'estudi abans que ens toqués, la classe, els llibres amb les dates marcant la lliçó per al proper dia, la llibreta de notes... I rivalitat sana per veure qui treia millor nota, sobretot a les classes de solfeig, que les fèiem escoltant-nos uns als altres.

Octavi, a més del mestre, ha estat un directori exigent que sempre ha volgut anar a més, i així es reflecteix en la trajectòria de La Lira. Per La Lira sempre amunt, diu l'himne. La gent més gran segur que recordarà els assajos de canya, tocant un per un per decidir qui tocaria i qui no aquell fragment al concert. I ningú no es volia quedar fora, tothom es preparava el paper amb consciència. Ara les coses han canviat. Els temps són diferents i cal adaptar-se. Però, l'esperit de superació, l'exigència, continuen.

Vaig sortir a la banda l'any 1984. Dies com avui em porten els bons records d'aleshores, el record dels pares a casa preparant-ho tot per rebre la banda, la cerimònia de la benvinguda i el ràpid que passa tot i queda ja per al record. Com sovint recorda Octavi, la societat actual no és precisament una societat que destaqui pel compromís que demostren pares i fills en tirar endavant els seus estudis de música, la seva formació com persones i una entitat com La Lira. Per això, la benvinguda d'un músic en ple segle XXI ha d'omplir-nos de joia, ha d'esperonar els pares a seguir fent força perquè la criatura esdevingui un gran músic i persona, que Pau segur que ho serà. I tant de bo d'aquí uns anys puguem celebrar l'arribada a la Lira de la nostra filla Júlia.

Per molts anys, Pau, Joaquim, Iolanda, iaios i iaies. Gràcies al vostre esforç ja podem dir que som una família de músics.

Creative Commons License + GNU FDL

diumenge, 12 d’agost de 2012

dissabte, 11 d’agost de 2012

Comencen les #FestesMajorsAmposta2012 #LaLiraAmpostina

Amposta: primer cercavila de La Lira AmpostinaAvui han començat les Festes Majors d'Amposta 2012. Després del bou embolat d'anit i dels bous capllaçats del matí arriba el primer cercavila de la banda. Qui toca la primera part de Festes comença la tarda de dissabte amb una actuació prèvia al pregó de Festes. Per tant, aquesta era la nostra destinació, la plaça de l'Ajuntament, no sense primer donar la benvinguda a dos germans a la banda, i passejar pels carrers del poble.

El primer pasdoble de les Festes ha estat Lorencín Mendoza, de Pasqual Marquina, dedicat al pare de qui va ser director convidat a la Lira fa uns anys, Llorenç Mendoza i que, malauradament, va morir fa uns mesos. Coses que té el Facebook, continuo almenys sabent de la vida del mestre Llorenç Mendoza i avui he tingut un record per a ell amb aquest pasdoble.

Bones Festes


Creative Commons License + GNU FDL

dijous, 2 d’agost de 2012

El #micromecenatge permet tirar endavant projectes a l'#Ebre #verkami

La Casa de la Jota

Fa uns dies que sabíem que Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries podrien tirar endavant el seu projecte de la Casa de la Jota gràcies a haver aconseguit el finançament que s'havien fixat com necessari. De fet, han aconseguit més diners dels que requeria el projecte, gairebé 1000 euros més. Per això he volgut escriure un apunt sobre micromecenatge, des del punt de vista d'un usuari no expert en aquest model de finançament de projectes però, interessat en ell per la potencial aplicació en la materialització d'idees en un territori com el nostre.

Verkami

Aquest finançament l'han sol·licitat a través del web Verkami. És un lloc web on hom crea projectes per als quals demana finançament i la gent hi fa petites aportacions -microaportacions- esdevenint mecenes del projecte. En un termini de 40 dies, si s'ha assolit la quantitat de diners suficient, la sol·licitada, el projecte és considerat viable i els diners són lliurats -excepte una petita comissió- als destinataris. Si se n'han recollit més dels sol·licitats es lliuren tots, no només aquells sol·licitats. En cas de no arribar a la xifra però, el projecte es considera no viable i no hi ha cap lliurament. En aquest cas als mecenes no se'ls carreguen els diners a la seva targeta de crèdit.

Ser mecenes implica rebre una recompensa que estableix l'equip del projecte. La recompensa, una forma de reconèixer l'esforç econòmic, pot variar en funció de l'aportació. Una samarreta, un CD, una rostida,... El projecte ofereix les diferents microaportacions que es poden fer i quina recompensa correspon a cadascuna.

Micromecenatge

El micromecenatge o crowdfunding, s'ha posat de moda amb la situació econòmica en què vivim. A casa nostra ha permès tirar endavant altres projectes, no només el dels Quicos, com es pot veure més endavant. Aconseguir subvencions o crèdits per a segons quina finalitat, és complicat, i més ara. Presentar el projecte i esperar rebre la confiança de suficients persones per poder-lo tirar endavant és una alternativa molt interessant.

Cal però, definir un projecte que sigui atractiu, que desperti l'interès de la gent, calcular bé els diners que es consideren necessaris per tirar-lo endavant, i fer una bona campanya de difusió.

Verkami no és l'únic lloc web de micromecenatge, com es pot veure a la llista de plataformes del final de l'apunt. El web goteo.org, per exemple, és un altre. Allí, el projecte de recollida de diners per querellar-se contra Rodrigo Rato per la situació de Bankia, va aconseguir 18359 euros, 965 mecenes, molt més de l'esperat, en un temps rècord.

La proliferació de plataformes diversifica molt les opcions de llocs on cercar finançament. La comunitat d'usuaris de la plataforma pot ser un punt a favor o en contra a l'hora d'escollir-la però, cal comparar les característiques com el tipus de projecte, el termini de recollida d'aportacions, si es poden definir les quantitats de les microaportacions o no, si les microaportacions van acompanyades de recompenses o no, els mitjans de pagament, etc.

La proliferació de projectes de micromecenatge fa pensar en una futura saturació per la coincidència en el temps de molts projectes que demanen ajuda per tirar-los endavant. Això pot ser vist de forma negativa o bé de forma positiva, com una forma d'innovació social, on els projectes que passen la fase de viabilitat són els que la comunitat de la plataforma escollida considera millors.

Verkami a l'Ebre

A continuació poso uns quants projectes al territori. Trobareu la quantitat aconseguida primer, comparada amb la quantitat necessària perquè el projecte fos finançat, el nombre de mecenes i l'estat del projecte. Algun d'ells encara és obert en el moment d'escriure aquest apunt. Si voleu hi podeu col·laborar.


Alguns serveis de micromecenatge

Aquesta és una llista d'algunes plataformes de micromecenatge. Podeu veure comparatives a la xarxa per decidir quina s'adapta millor a les vostres necessitats, o bé visitar els llocs web vosaltres mateixos i fer la vostra pròpia anàlisi.

Creative Commons License + GNU FDL