Quan compres un llibre i malgrat això no és teu

Fa uns dies llegia una notícia sobre els llibres electrònics que ven Amazon per al seu dispositiu Kindle. Ha succeït que persones que havien comprat exemplars electrònics de 1984 i de La revolta dels animals, de George Orwell, havien vist com un dia obrien el seu lector i havien desaparegut. L'editor havia canviat de parer i havia decidit que no volia que es poguessin vendre en aquest format o en aquesta botiga.

A ningú no se li passa pel cap que després de comprar un llibre de paper, l'editor pugui decidir prendre-li, com si allò que ha comprat no fos ja de la seva propietat. En el cas dels llibres electrònics sembla que això sí que és possible. Les avantatges d'aquests dispositius topen amb aspectes molt negatius, com el fet que algú pugui decidir eliminar de la teva biblioteca allò que li sembli. Desconec si ha estat amb el mecanisme de DRM o simplement ha estat un esborrat. Si hagués estat utilitzant el DRM seria un exemple d'aquest element negatiu de la distribució d'obres en format electrònic. Ja va ser criticat àmpliament amb la popularitat de l'iTunes. El DRM permet, no només controlar qui pot llegir el llibre -o escoltar música- sinó provocar la caducitat de la compra, obligant a nous pagaments, o impedir còpies, malgrat el cànon per còpia privada, per exemple.

L'editorial del New York Times remarca la situació irònica que l'autor involucrat en aquest atac tipus Gran Germà hagi estat precisament Orwell.

+ GNU FDL

iTunes Store sense DRM

Llegeixo a Vilaweb que a partir del mes de març les cançons de l'iTunes Store deixaran d'incorporar el DRM (gestió digital de drets, és a dir, sistema de protecció contra còpies no permeses), cosa que significa que qualsevol descarregada es podrà intercanviar amb tants dispositius com tinguem, i no com ara, que només es pot intercanviar de forma directa amb el nombre i tipus de dispositius que permet el DRM d'Apple, o bé s'ha d'optar per generar un CD d'àudio i extreure'n les cançons per tenir fitxers sense protecció. També s'actualitzaran els preus, cosa que potser signifiqui que augmenti el preu de les cançons, tot i que, si el preu d'aquestes ja contempla la compensació per còpia privada, igual que ho contemplen els ordinadors i altres dispositius que comprem, no tindria sentit un augment de preu per cançó relacionat amb la desaparició del DRM. Ni tindria sentit, ni seria just.

Llogaríeu pel·lícules en línia?

Slashdot té una entrada on es llegeix que Apple i Fox podrien posar en marxa un servei de lloguer de pel·lícules a través d'iTunes. Les pel·lícules es podrien descarregar i veure durant un període limitat de temps, utilitzant el sistema de gestió digital de drets (DRM) d'Apple. La xarxa ja es va omplint d'aquesta notícia/rumor que es podria confirmar a la propera Macworld. El concepte de lloguer virtual pot ser atractiu des del punt de vista de negoci o des del punt de vista tecnològic. Ara bé, un lloguer físic permet que vàries persones vagin visualitzant la mateixa còpia d'una pel·lícula, mentres que el cas de les pel·lícules que et descarregues les tens al teu ordinador, és a dir que no hi ha ningú esperant que tornis la teva còpia.

Que et forcin a veure-les dins del temps que ells estableixen per a mi no és atractiu. És potser un dels exemples de l'ús abusiu del DRM, del control que fan terceres parts de documents que tens al teu ordinador. Imagineu que Apple o qualsevol fabricant de programari us força via DRM a actualitzar -pagant- el sistema operatiu. A més, el fet que les pel·lícules estiguin xifrades no permet exercir la còpia privada, com passa amb la música que té DRM -excepte si la copies en un disc d'àudio primer i després l'extreus d'aquest-. Són fitxers, no dispositius físics. Potser prefereixes descarregar-te-les i veure-les després al reproductor de DVD de casa però, amb un sistema així, si no permeten fer el mateix que amb la música, possiblement no podrà fer-se.

Música, legislació, DRM

Un dels articles del número 20 del Free Software Magazine parla dels drets d'autor -copyright als EUA- i el DRM. Fa un repàs a l'evolució tecnològica i al comportament de les persones quant a la compartició d'obres (música, documents, video,...). Després parla de les accions legals contra les persones que comparteixen arxius per xarxes P2P, i del copyright. Ho enfoca des del punt de vista nord-americà però, tot i les petites diferències amb la legislació de drets d'autor, és extrapolable a casa nostra -per exemple, allí no tenen còpia privada-.
I finalment, es parla del DRM -gestió digital dels drets-, el sistema mitjançant el qual els continguts s'encripten i només un maquinari o programari autoritzat per desencriptar-los pot oferir la seva reproducció (com passa amb la música amb DRM de l'iTunes Store, la qual només pot ser reproduïda amb l'iTunes o l'iPod). La legislació nord-americana amb la DMCA [1] i l'europea, amb la Directiva Europea de Drets d'Autor [2], contemplen la prohibició de trencar el sistema d'encriptació -descobrir les claus-, amb la qual cosa ens trobem, en el cas europeu, que per una banda pagues un cànon per còpia privada i per l'altra hi ha sistemes electrònic que impedeixen realitzar aquesta còpia o la limiten. Les limitacions del DRM van més enllà i poden implicar l'ús limitat en el temps d'allò adquirit -lloguer-, l'obligació a renovar la compra o a actualitzar-se -versions de programes-,...

Il·lustra aquesta entrada una imatge que inclou l'article, corresponent a una campanya dels anys 80 de la indústria musical contra les cintes magnètiques, perquè dien que era el final de la música. Ja s'ha vist que no, oi?

Aprofito per enllaçar l'article de David Bravo sobre la sentència coneguda ahir a favor d'un web que contenia enllaços a descàrregues P2P.

[1] DMCA
[2] Directiva Europea sobre Drets d'Autor

Steve Jobs i el DRM

Steve Jobs escriu sobre la música, en relació a la situació actual del negoci al voltant de l'iPod i d'iTunes. Hi parla del sistema digital de gestió de drets (DRM) que implementa la seva botiga de música en línia -iTunes Music Store-, el qual és necessari perquè les quatre grans companyies discogràfiques accedeixin a vendre música a través d'ella. Aquest sistema permet que una cançó descarregada de la botiga iTunes es pugui reproduir fins en 5 ordinadors i en un nombre il·limitat d'iPods.
Segons Jobs, i anant cap al final, en el futur seria desitjable acabar amb el DRM, doncs les discogràfiques venen un 90% de música sense protecció i protegir amb DRM la música implica problemes diversos -des del punt de vista d'Apple, a banda de les opinions contràries al fet que algú controli allò que fem amb els nostres fitxers als nostres ordinadors-. Aquests problemes són la necessitat de mantenir el sistema de DRM segur, corregint els forats de seguretats detectats en un temps molt curt. També fa que siguin poques les empreses que s'apuntin a la venda en línia de música. A la vegada, les diferents empreses que vénen música en línia que tenen reproductors propis (iPod, Zune,...), incompatibles entre ells, perquè cadascun utilitza el seu sistema DRM, amb les seves claus. Eliminar el DRM obriria el mercat a nous inversors, beneficiant les companyies discogràfiques, segons Jobs.
Una bona notícia, encara que sigui per motius comercials, que algú que es troba dins d'aquest món, comenci a parlar d'eliminar les barreres tecnològiques contra la còpia d'obres. No oblidem que paguem un cànon per còpia privada i les obres protegides no permeten exercir aquest dret.