A les Terres de l'Ebre hem donat un exemple com quan realment es vol aconseguir un objectiu es pot. En el nostre cas va ser el transvasament de l'Ebre, el PHN del PP que es va empassar CiU. De diferències personals i polítiques n'hi havien i en continuen havent. Però, gràcies a ser conscients que hi havia una cosa més important que això, que era aturar la gran barbaritat, la Plataforma en Defensa de l'Ebre va ser capaç d'aplegar la gent de l'Ebre, els sindicats, associacions i partits polítics, amb excepció dels partidaris a emportar-se l'aigua.
En canvi, ara amb l'Estatut, una cosa tan important, un objectiu vital per a Catalunya, no tinc la mateixa sensació. No la tinc ja des d'abans de les eleccions, quancada partit va presentar per lliure el seu text estatutari, sabent que no servia per a res, perquè caldria asseure's a treballar en equip. Bé, dic equip però, un equip fragmentat i desconcentrat per les interferències de l'exterior, pels respectius partits. Cada partit té els seus objectius, que són principalment mirar la forma de quedar en una millor posició per guanyar les properes eleccions. I aquí és on crec que rau la diferència amb l'exemple del transvasament i el de l'Estatut. L'Estatut segurament és un gran objectiu per a Catalunya. Però, ja des del final de la legislatura passada tinc la sensació que per als partits no deixa de ser una eina més de l'estratègia que cada un d'ells segueix per tal de posicionar-se millor electoralment. I potser això explica aquesta situació en què es troba la negociació, que cansa i dóna la sensació que tot és un gran teatre. Un teatre que desencisa i que provoca la indiferència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada