Camí de Reus. Avui tenim concert. Juga
el Barça contra el Madrid. L'autocar va pendent de la prèvia del
partit. La realitat del país és la que és però, el futbol és
anestesiant. Mentre es jugui el partit però, nosaltres estarem
tocant. Em pregunto ara, abans de començar, quanta gent serem a dalt
i a baix de l'escenari. Per sort o per desgràcia si hi ha una cosa
que pot paralitzar el país i que passa per sobre de moltes coses, és
un Barça-Madrid. No pateixo pas per perdre'm el partit. De fet, avui
a més es retransmet per televisió de pagament i ni pensava veure'l.
Prefereixo fer el concert. Altres no, qüestió de prioritat. Sí que
em sap greu d'alguna manera, i és un dels sacrificis de ser músic,
encara que sigui no professional, no poder gaudir de la tarda de
dissabte amb la família. La família, la primera que se sacrifica
pel músic.
Post-concert. Entrepà i tornada cap a
casa. Content pel concert. Sempre es pot millorar però, crec que ha
sortit prou bé. El teatre amb la platea mig plena. S'ha notat el
futbol però, sent optimista, hi havia prou públic. Un teatre, ja
que en parlo, molt renovat de quan era menut. Recordo haver vingut
uns quants anys. S'hi celebrava un concurs de clarinet al qual la
gent de l'Ebre acudia, mon germà entre ells. Aleshores l'entrada al
teatre era per la façana que dóna a l'església. Ara és a l'altra
banda, a la plaça del Teatre. El local aleshores es veia vellet. Ara
és un local que fa patxoca. Ha plogut des d'aleshores. Per cert, ha
plogut avui també.
Ah, el Barça ha perdut. El país demà
no es despertarà eufòric. Tornada a tocar de peus a terra.
A la tornada, a l'autocar ambient
tranquil. És de nit i la gent, majoria adults, no està gaire
festera. Potser també pel resultat del partit, no ens enganyem. I
ara que parlo dels viatges, d'adult el viatge amb autocar amb la
banda no acostuma a ser com de menut. Recordo els primers viatges,
l'emoció de pujar a l'autocar i cercar els seients del darrere amb
els companys més joves. Recordo com, sobretot d'anada, esperava que
algú agafés el micro -o sense micro- i cantés aquelles cançons
que havies de repetir alguna estrofa. Era divertit. De fet, recordo
també que quan se sortia a tocar i dinàvem o sopàvem fora,
també algun dia havíem cantat a taula. Octavi ens va obsequiar un
cop, crec que a Móra d'Ebre, amb una cançó, la del “ciclista de pega” al final del dinar o del sopar. A mi, un crio de 10 o 12
anys, això em va impressionar, que el mateix director s'animés a
cantar! Potser per això encara ho recordo.
+ GNU FDL
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada