La sensació que tens quan t'acomiades d'algú per darrer cop és molt dura. Saber que fas el darrer "besito", que li agafes per darrer cop la mà, és molt dur. Dur, fins i tot quan se suposa que t'has fet a la idea que això acabarà passant.
Fa 6 anys Lino, el germà de mon pare, patia un ictus que l'ha tingut durant aquest temps a la unitat de llarga estada de l'Hospital de la Santa Creu, a Jesús. Qui havia de dir que una persona com ell, que sempre anava a peu o en bicicleta, prim, patiria un ictus? Recordo el darrer cop que vam anar a Fortanete que va pujar davant de mon germà i meu al castell, sense grans esforços. Recordo el darrer dia que el vaig veure passejant pel camp i em vaig quedar admirat de la seva senzillesa de vida, de com amb poc es veia feliç.
Han estat 6 anys visitant-lo a Jesús, ajudant-lo a sopar, a berenar, afaitant-lo, tallant-li el cabell, i sobretot compartint amb ell estones de conversa, conversa que si era sobre el seu poble, Fortanete, tenia èxit assegurat. Lino sempre tenia un raconet al cor per al poble que el va veure nèixer.
Malauradament feia uns dies que la cosa no pintava bé i hem anat veient com s'apagava. Uns dies de tensió esperant la fatídica notícia, que aquesta darrera nit semblava més probable que mai. I així ha estat. Hem estat amb ell durant els 6 anys, i fins el darrer dia. Per a mi gairebé ha estat un iaio més, de qui he pogut gaudir ara d'adult, gràcies, mira tu la contradicció, a la malaltia que l'ha tingut tant de temps al llit de l'hospital.
Alleuja d'alguna manera saber que no ha patit i que se n'ha anat sabent de l'estima, de l'amor de la seva família. Avui familiars i amics l'hem acomiadat. Familiars, entre ells cosins germans, que a més de sang han compartit amb ell el seu origen, Fortanete. El seu poble ha esta present també en la seva marxa.
Per acabar, crec que és de justícia agrair el tracte del personal de l'Hospital de Jesús aquests anys i en especial aquests darrers dies. Mai no els hi estaré prou agraït.
I ara sí. He destinat les meves darreres forces del dia per recordar Lino en aquest espai, tan poc íntim però, al mateix temps tan personal. Sempre et recordarem.
+
GNU FDL
L'altre dia estava passejant amb ma filla per la plaça Ramon Berenguer IV. En principi els cotxes que vénen dels Quatre Cantons no poden entrar a la plaça perquè, o bé giren cap a munt o bé entren a l'aparcament. Un senyal i uns pilons impedeixen el pas.
Si hom passeja per Amposta s'adona de seguida que el centre neuràlgic de la ciutat és l'avinguda de la Ràpita, zona de botigues per excel·lència de la ciutat. Allí és on es concentren les principals terrasses de la ciutat. I això, malgrat que és el carrer amb més trànsit i, per al meu gust, amb un excés de pol·lució més marcat a causa d'aquest.
L'any 2007 en una estada a Alcanyís vam visitar, a més dels diferents edificis de la població, una antiga nevera, un edifici antigament dedicat a l'acumulació de gel, dins del projecte "Bóvedas del frío" del Baix Aragó. M'alegra llegir que el projecte continua vigent i encara podeu visitar aquestes neveres antigues que no necessitaven electricitat.
Llegeixo a Maestrazgo Mágico que avui se celebren 600 anys de la Concòrdia d'Alcanyís, una cita entre representants del regne d'Aragó, el de València i el principat de Catalunya per establir les bases per elegir succesor a la corona a la mort de Martí l'Humà sense descendència. L'elecció es va fer posteriorment amb el Compromís de Casp.
El llibre Historia de la provincia de Aragón de la Orden de los Predicadores (Francisco Diago, 1599) és un dels llibres a la xarxa on es poden trobar referències al cognom Zaera en la forma Çaera, la qual en alguns llocs apunten com forma original del mateix (ho comenta, per exemple, Ivan Zaera al seu web). En aquest fragment que acompanya l'apunt es veu com Guillem Çaera, alcaid (castellà) del castell de Casp juntament amb Domingo de la Naja i Ramon Fivaller, van ser testimonis del document de 6 notaris, dos de cada territori del regne (Catalunya, Aragó i València), que sentenciava l'elecció de l'infant Ferran, Ferran de Trastàmara o d'Antequera com nou rei.
M'alegra com en poblacions que han anat perdent habitants amb el pas dels anys, es pensa en la gent gran i es creen serveis per a ells. És el cas de Fortanete. Llegeixo amb alegria que està quasi enllestit un servei de pisos tutelats per a gent gran, amb servei de podologia i psicologia, centre de dia, etc. Coincideix quasi en el temps aquesta notícia amb una altra sobre el desig generalitzat de la gent gran del Maestrat d'envellir a casa seva, i la necessitat de disposar de sistemes d'atenció per garantir el seu benestar, seguretat i salut.
Ahir passejant per la zona del cementiri observava com els fanals, que fa uns dies es van reparar, continuaven sencers, lliures d'actes vandàlics. Ara bé, com es veu a la imatge, algú es va oblidar de recollir alguns vidres dels fanals reparats, en algun tros vidres d'uns pocs centímetres però, que com es pot veure a la part inferior dreta de la imatge, en aquest cas són dos trossos de la semiesfera del fanal, abandonats allí, amb el perill que suposen, a banda de donar una imatge de poca neteja -típica de la zona-.
