Arriba la jornada de reflexió. Aquella jornada en què els polítics es fotografien a les Rambles a Barcelona, i que ningú fa campanya explícita per la seva opció. Però, quina reflexió hem de fer? Hi haurà indecisos que continuaran sent-ho després de tan profunda reflexió de demà, si no és que ho estan més després de les dues setmanes de campanya. Han hagut programes de televisió per parlar de l'Estatut, tot i que només han servit perquè uns i altres es recriminin les seves actuacions i actituds.
Tothom dóna el "sí" com guanyador. Jo també, malgrat que voldria que guanyés el "no". Però, és que el "sí" ha tingut al seu costat la potència mediàtica dels principals partits catalans. El "no" ha tingut al seu costat una poc clara Esquerra i el PP, qui haurà afavorit més vots afirmatius que no pas negatius.
Partidari del "no" com sóc, veig que la campanya del "sí" no ha explicat res en profunditat. Simplement missatges de por -por que el PP utilitzi el "no" contra Catalunya; por que ens quedem al passat, a 1979- i d'optimisme -no és l'Estatut que voldríem però, és un pas endavant-. El problema és que aquest Estatut, després que CiU hagués passat a l'oposició i que se li critiqués el seu pactisme a Madrid, aconseguint acords de mínims per després tornar a demanar més, sembla un més dels acords als quals ens tenien acostumats els governs de Jordi Pujol. Només demano una cosa. Si guanya el "sí" que no em vinguin més parlant contra CiU per quan pactava amb PSOE i PP, aconseguint pactes de rebaixes.
I la vegueria... Ja veurem com anirà. De moment continuarem amb les províncies, malgrat que alguns vegin canvis futus. Per a això cal que a Madrid el PP continuï a l'oposició durant una bona temporada. I això no ho pot assegurar ningú.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada