L'Estatut: jo "no"

Podríem intentar fer una anàlisi exhaustiva dels motius a favor o en contra del nou Estatut. Seria difícil de concentrar-los en tan poc espai, i altres més preparats per fer-ho, ja els han exposat. Ara bé, sí que és cert que dels arguments aquells que es posen sobre la taula i que no passen de ser simples eslògans, alguns, la pròpia realitat els desmenteix.

Votar "no" a l'Estatut no trencarà Catalunya, igual que votar "sí" no trencarà Espanya. El catastrofisme que es critica al PP es fa servir aquí per a les necessitats de vot. Sí però, que un resultat negatiu obliga als polítics a continuar treballant per aconseguir un Estatut que la ciutadania aprovi. I aquest podria ser perfectament el del 30 de setembre, amb el qual se suposa que tots els partits catalans, excepte el PP, estan d'acord.

És possible que aquest Estatut sigui un pas endavant respecte de 1979. Però, és un pas enrera, de més del 60%, i amb un govern "amic" a Madrid, respecte del 30 de setembre de 2005. Cal plantejar-se si realment ens interessa tirar endavant, sent conscients que en un futur relativament proper tornarà la política pidolaire que tant se li criticava a Convergència i Unió quan governava, o si cal desfer part del camí recorregut per reprendre el camí de l'acord del Parlament. Si algú pot signar que tot serà tan perfecte que no es tornarà a parlar mai més d'espoli fiscal, per exemple, perquè l'Estatut ja ho té tot lligat i ben lligat potser podrem abandonar l'escepticisme.

Queda veure qui defensa què. CiU defensa el "sí" sobre un text que encaixa perfectament en allò que Artur Mas va afirmar que no acceptaria. El PP defensa el "no" seguint una estratègia que clarament provocarà més "sí". Cal preguntar-se si aquest Estatut realment li va malament al PP o si aquest partit persegueix just el contrari del que demana, perquè les retallades que tan satisfan a Alfonso Guerra l'han deixat net com una patena. De la resta de partits, Esquerra defensa el "no", després de pretendre defensar el vot nul. I el PSC i Iniciativa defensen el "sí", inevitable per ser un text que ja els va bé, i els permet acabar la legislatura amb nota.

Per aquests inacabables dos anys i mig, per una feina mal acabada, amb presses, amb ingerències exteriors, amb partidisme, i amb paraules no complides, i perquè crec que l'obligació dels nostres representants és tornar a negociar si els ho demanem, jo dic "no".