Avui la ràdio deia que l'alcalde de Madrid, Alberto Ruiz-Gallardón, podria deixar la política després de les eleccions del 9 de març, arran del rebuig del PP a posar-lo a la llista de les eleccions generals. La guerra Aguirre-Gallardón sempre la guanya Aguirre. Sembla que la presidenta de la Comunidad de Madrid, Esperanza Aguirre, aquella que quan era ministra la van fer simpàtica els de Caiga Quien Caiga, té molta força dins del PP. I no m'estranya, vista la línia esbiaixada cap a l'extrema dreta del PP.
Gallardón és la cara més amable del PP que coneixem. No perdem de vista que no deixa de ser un membre més d'aquest partit i que en temps de president de la Comunidad de Madrid també era criticat per la seva política als mitjans de comunicació, per exemple. Malgrat això, el seu discurs, les seves formes, són molt més moderades que els seus companys de viatge.
Ara bé, si esperem una crisi al PP que el perjudiqui electoralment ja ens en podem oblidar. El PP no és el PSOE ni cap altre partit d'esquerra. El PP absorveix els problemes interns i els transforma en avantatges.
1 comentari:
Doncs, si. Les lluites internes poden veure's com a signe de pluralitat o com a signe de manca d'unitat. El curiós és el fet que molta gent que reclama més pluralitat en el sí dels partits polítics, acaben parlant de manca d'unitat quan hi ha més d'una veu contraposada en un partit. Deu ser una herència de la cultura monoteïsta cristiana: tres formes trinitàries, però un sol Déu.
Publica un comentari a l'entrada